J. M. Coetzee: L'edat de ferro

Em vaig embolcallar millor amb l'edredó i em vaig estirar. A través dels ossos podia sentir la fressa del trànsit sobre el pas elevat. Tenia les pastilles a casa, la casa en mans d'altri. ¿Podia sobreviure sense les pastilles? No. ¿Però volia sobreviure? Començava a sentir la pau indiferent d'un animal vell que, en copsar que arriba el seu moment, s'arrauleix, fred i peresós, al forat sota terra on tot es reduirà al lent bategar d'un cor. Darrere una columna de ciment, en un lloc on feia trenta anys que no tocava el sol, em vaig arraulir sobre el meu costat bo, escoltant el batec del dolor, que equivalia exactament al batec del meu pols.
Em devia adormir. Devia passar el temps. Quan vaig obrir els ulls, hi havia un nen agenollat al meu costat, palpant dins els plecs de l'edredó. La seva mà reptava pel meu cos."No hi ha res per a tu", vaig mirar de dir, però em ballaven les dents. Tenia deu anys com a màxim, amb el cap afaitat, descalç i una mirada dura. Darrere d'ell, dos companys, més petits i tot. Em vaig treure les dents.
- Deixa'm sola -vaig dir-. Estic malalta, t'ho encomanaré.
Lentament, es van retirar i, com corbs, es van quedar esperant.
Jo havia de buidar la bufeta. Vaig cedir i vaig orinar allà on jeia. "Gràcies a Déu pel fred", vaig pensar, "gràcies per la insensibilitat: tot apunta cap a un naixement fàcil."
Els nois es van tornar a acostar. Esperava la tafaneria de les seves mans, m'era igual. El brogit de les rodes m'estabornia; com un cuc en un rusc, em sentia englotida pel brunzit del món en moviment. L'aire dens de soroll. Milers d'ales passant i tornant a passar sense tocar. ¿Com és que hi havia espai per a tots? ¿Com és que al cel hi havia lloc per a les ànimes de tots els traspassats? Perquè, segons diu Marc Aureli, es fusionen els uns amb els altres: es cremen i es fusionen i així tornen al gran cicle.
Mort després de la mort. Cendra d'abella.