Ens ha passat
a tots. Un bon dia, un dia qualsevol, mentre creiem que avancem per la nostra
vida al mateix pas rutinari de sempre, amb el cap ple de notícies dels diaris,
de sorolls de cotxes, de paraules melancòliques, amb les butxaques plenes de
velles entrades de cinema i miques de tabac, de sobte ens adonem que en
realitat som en una altra banda des de fa anys i panys i que ja no som allà on
ens han portat els nostres passos. Sí, ja feia molt de temps que jo no era allà,
havia desaparegut dins una claror terriblement pàl·lida, em trobava a l’altre costat
del vidre glaçat. En moments així, si vols tornar a tocar de peus a terra, si
vols tornar a un univers —tant és quin—, ha d’abraçar una noia, has de guanyar-te
el seu amor. Amb quina rapidesa el meu cor, que no parava de bategar com un boig,
havia après aquelles teories pretensioses! Estava enamorat, havia de lliurar-me
als moviments desordenats del meu cor... Vaig consultar el meu rellotge. Em
quedaven vuit minuts.
Vaig errar com
un fantasma pels passadissos de sostre alt, estranyament conscient del meu cos,
de la meva vida, de la meva cara, de la meva història. ¿Podia ser que la trobés
enmig d’aquella munió de gent? ¿Què li diria, si la trobava? ¿Quina cara feia?:
no ho sabia pas.
Per tant, fora millor trobar una manera de salvar l’euro.
Com es pot aconseguir?
En primer lloc, i és el més urgent, cal que Europa posi fre
als atacs de pànic. Ha d’haver-hi garanties de liquiditat adequada —garanties de què els
governs no es quedaran sense diner com a conseqüència del pànic en el mercat—, comparables a les que
existeixen en la pràctica per als governs que assumeixen préstecs en la seva
pròpia moneda. La forma més clara seria que el Banc Central Europeu estigués
preparat per a comprar bons governamentals dels països de l’euro.
En segon lloc, els països on cal ajustar els costos i els preus —els països europeus que han
vingut generant grans dèficit, però que no han de seguir fent-ho— necessiten vies
realistes de retorn a la competitivitat. A curt termini, els països amb
excedent han de ser la font d’una gran demanda d’exportacions. I si aquest camí
no comporta una deflació caríssima en els països deficitaris, implicarà amb el
temps una inflació moderada, però significativa, en els països excedentaris, i
una taxa d’inflació més petita però encara important —diguem d’un 3 a un 4 per 100— per a la zona euro en conjunt. Tot això exigeix un política
monetària molt expansiva per part del Banc Central Europeu, a més d’un estímul
fiscal a Alemanya i a
uns pocs països més
petits.
Finalment, encara que les qüestions fiscals no són al
rovell de l’ou del problema, en el punt actual els països deficitaris tenen
problemes de dèficit i
endeutament, i
hauran de posar en pràctica mesures de molta austeritat fiscal, durant un
temps, per endreçar els seus sistemes fiscals.
El refús a fer servir la violència és més pur que no l’intent de suprimir
la violència mitjançant la
violència. El pacifista es troba més segur de si mateix i
quan ha de sofrir la violència, que ell ha avorrit, aquesta no el refusarà. La
seva vida és més harmònica que no la del revolucionari i pot esdevenir-se que
en certes dissortades situacions aparegui davant aquest com una llum a
l’infern. Quin moment: l’home violent jau a terra impotent i vençut pel seu
enemic, esdevingut igual com aquells que atacava objecte digne de llàstima de
la violència aliena, i l’àngel, per a qui la violència fou sempre en si mateixa
la pitjor cosa, que és en condicions de donar-li ajuda, car el seu principi l’ha
salvat! Tanmateix, ¿i si la humanitat s’esfonsés més profundament en la barbàrie
si no hi hagués els que sempre han lluitat violentament pel seu alliberament? I
si la violència fos una necessitat? ¿I si compréssim la nostra “harmonia” amb
la renúncia a ajudar efectivament els altres? Aquest interrogant esquerda la
calma.
Si existeixen formes de vida
basades en la química del silici en comptes de la del carboni, o en l’amoni en
lloc de l’aigua; si es descobreixen criatures que no moren en ser bullides a
-100º; si es descobreix una forma de vida que no estigui basada en absolut en
la química sinó en circuits electrònics reverberants, ¿existirà encara algun
principi general que sigui vàlid per a qualsevol tipus de vida? Òbviament el
desconec, però si hagués d’apostar, ho faria per un principi fonamental: la
llei segons la qual tota la vida evoluciona per la supervivència diferencial d’entitats
replicadores. Succeeix que el gen, la molècula d’ADN, és l’entitat replicadora
que preval al nostre propi planeta. Poden haver-n’hi però d’altres. Si existeixen,
sempre que s’acompleixin altres condicions, tendiran, quasi inevitablement, a
convertir-se en la base d’un procés evolutiu. ¿Hem de traslladar-nos però a
mons distants per a trobar altra mena de replicadors i, per tant, altres tipus
d’evolució? Crec que un nou tipus de replicador ha sorgit recentment en aquest
mateix planeta. El tenim davant nostre. Es troba encara en la seva infantesa,
surant encara maldestre en el seu caldo primari, però ja esta assolint un canvi
evolutiu a una velocitat que fa esbufegar l’antic gen i el deixa molt
endarrerit.
El nou caldo és el caldo de la
cultura humana. Necessitem un nom per al nou replicador, un substantiu que comporti
la idea d’una unitat de transmissió cultural, o una unitat d’imitació. “Mimeme” es deriva d’una arrel
grega adient, però prefereixo un monosíl·lab que soni semblant a gen. Els meus
amics classicistes em perdonaran si abreujo mimeme i ho deixo en meme. Si els serveix de consol, pensem que
podem relacionar la paraula amb “memòria” o amb la paraula francesa même. En anglès hauria de pronunciar-se “mi:m”.
Exemples de memes són les tornades o els sons, idees, consignes, modes en el
vestir, maneres de fabricar atuells o de construir arcs. De la mateixa manera
que els gens es propaguen en el patrimoni gènic en saltar d’un cos a l’altre mitjançant
els espermatozous o els òvuls, els memes es propaguen en el patrimoni de memes
en saltar d’un cervell a l’altre mitjançant un procés que, considerat en el seu
sentit més ampli, podem anomenar d’imitació.
Si un científic escolta o llegeix una bona idea, la transmet als seus
col·legues i estudiants. L'esmenta en els seus articles i ponències. Si la idea
es fa popular, podem dir que s’ha propagat, escampant-se de cervell en cervell.
Com el meu col·lega N. K. Humphrey va resumir clarament en un esborrany previ
d’aquest capítol: “...cal considerar els memes com estructures vives, i no
metafòricament sinó tècnicament. Quan arreles un meme fèrtil en la meva ment, literalment
parasites el meu cervell, convertint-lo en un vehicle de propagació del meme,
de la mateixa manera que un virus pot parasitar el mecanisme genètic d’una cèl·lula
amfitriona.
Allò
que l’obsessionava era la seva manca d’identitat, que li impedia de
relacionar-se amb el altres. Comprenia que el que li succeïa havia estat sempre
ocult, implícitament, durant tota la seva vida anterior, somort sota la forma
de l’hàbit de la reflexió aguda, d’una certa fredor en jutjar fins i tot a les
persones més properes, perquè cap d’elles li interessava de debò.
Cross
havia desitjat durant molt de temps poder lliurar-se de tota mena de
responsabilitats, no perquè no fos capaç d’assumir-les. Senzillament, el
molestava de les seves responsabilitats en el passat la seva opacitat, la seva
inconsistència, la seva tendència a avorrir-lo. Necessitava, exigia, la
responsabilitat més gran, més terrible, alguna cosa que el posés a prova i que
el fes sentir el seu propi valor. I la seva vida al South Side de Chicago no li havia ofert cap esperança de trobar algun
dia aquesta mena de responsabilitat.
On
podria trobar aquestes experiències, uns espais existencials semblants? Acceptava
els valors que presentava la Bíblia; però respecte dels patiments, terrors,
naixements accidentals i morts sense sentit d’aquest món, rebutjava les
prescripcions bíbliques del penediment, la pregària, la fe i la gràcia. Estava
persuadit que allò que començava en aquest món havia de ser perfeccionat i
acabat aquí.
Havia
pensat que l’alliberament de les responsabilitats alienes obriria
automàticament el camí que volia, però havia quedat atrapat en la buidor seductora
de la possibilitat de l’acció, encadenat fermament a un desànim estúpid. El món
es tornava llunyà, opac; Cross no s’hi sentia lligat, i no trobava la manera d’aferrar-s’hi.
L’èxtasi
d’aquest món de somnis li provocava aquells actes de coacció, aquelles
temptatives inútils de sotmetre la realitat a les exigències dels seus sentiments.
Cross necessitava centrar-se. El món de la majoria dels homes els es donat per
la seva cultura, i en decidir-se a crear el seu propi món Cross havia optat per
fer una cosa més perillosa del què es pensava.
Hom
camina per un carrer i es desvia involuntàriament del seu camí; llavors, de
sobte, cerca les fites familiars, i en no veure’n cap se sent perdut. El pànic
vesteix el món d’una rara aparença, i com més es mira absort aquest món, com
més estranys ens resulta, més repulsiu i terrible sembla. Aleshores se sent un
desig fervent i salvatge de projectar sobre aquest món estrany el món que hom
cerca. Aquest desig és una fam de poder, una avidesa de dominar-se un mateix.
Rumors a la ciutat: “Aquesta nit ha
galopat l’estàtua!”...”I les estrelles estan en contra!”... Però malgrat tots
aquests signes de malastrugança, la ciutat estava asserenada, amb un nou mite
que li espurnejava a les cues dels ulls. Agost a Bombai: un mes de festivitats,
el mes del naixement de Krishna i del dia del Coco; i aquest any —falten
catorze hores, tretze, dotze— hi havia una festa més al calendari, un mite més
per celebrar, perquè una nació que no havia existit mai anteriorment estava a
punt d’assolir la seva llibertat i de catapultar-nos a un món que, si bé tenia
cinc mil anys d’història, si bé havia inventat el joc d’escacs i comerciat amb
l’Imperi Mitjà d’Egipte, era en canvi del tot imaginari; a una terra mítica, un
país que no hauria existit mai si no fos pels esforços d’una fenomenal voluntat
col·lectiva... excepte en un somni que tots ens havíem avingut a somiar; era
una fantasia massiva compartida en diversos graus per bengalins i punjabins,
madrasins i jats, i hauria de menester periòdicament la santificació i
renovació que només proporcionen els rituals de sang. L’Índia, el nou mite...
una ficció col·lectiva on era possible qualsevol cosa, una faula amb que només
rivalitzen les altres dues fantasies prepotents: els diners i Déu.
Ella, al final, ho ha dit. Realment, havia volgut morir,
era molt fàcil. N’hi havia prou de posar-se dreta al capdamunt del dic del riu,
de tancar els ulls i llançar-se al buit! Però la idea que podia caure al
cantell de pedra de la riba la glaçava de terror. No gosava imaginar-se
l’espectacle horrible del cervell sortint-li del crani trencat. Seria massa
repugnant. Si moria, havia de morir plena de bellesa, per moure a la compassió
i la simpatia.
Diu que hauria de remuntar el riu seguint la riba. Quan
hagués trobat una platja, hauria baixat fins a la vora de l’aigua. Naturalment,
ningú no l’havia de veure i ningú no ho sabria. Hauria entrat en l’aigua negra
en plena nit, sense ni tan sols treure’s les sabates. No volia deixar rastres.
Hauria avançat, doncs, amb les sabates posades. Pas a pas, s’hauria anat
endinsant en el corrent i, quan l’aigua li hagués arribat a la cintura, abans
no li arribés a l’alçada del pit i li impedís de respirar, el corrent hauria
esdevingut impetuós i, d’un cop, se l’hauria emportat i l’hauria arrossegat
fins al centre del riu. No aconseguiria tornar a pujar a la superfície, però,
encara que no volgués, es debatria. Aquest desig instintiu de supervivència no
serviria per res. Com a molt, bellugaria feblement braços i cames. Tot aniria
molt de pressa, tot s’hauria acabat sense haver tignut temps de patir. No
podria cridar. No hi hauria ni la més petita esperança, però fins i tot si
arribava a cridar, l’aigua l’ofegaria de seguida. Ningú no podria sentir-la i
no hi hauria cap manera de salvar-la. I aquella vida supèrflua s’esborraria
d’aquest món sense deixar cap rastre. Com que no existia cap mitjà de desfer-se
del seu patiment, era millor alliberar-se’n a través de la mort, atacant el mal
a la mateixa arrel, netament. I calia que la mort fos també pura. Si podia
morir en la puresa, tot aniria bé, però si el cos inflat d’aigua encallava
aigües avall en alguna cala de sorra, començaria a podrir-se assecat pel sol i
seria presa d’un núvol de mosques. Involuntàriament, una impressió d’angúnia
l’havia tornada a envair. No hi ha res de tant desencoratjador com la mort. No
hi havia res a fer per deslliurar-se d’aquella angúnia, res, res.
I marxem. El poble ens expulsa, expulsa el soroll de les
nostres botes, la nostra presència que insulta la seva tranquil·litat, per a la
seva bona consciència ignorant, expulsa els nostres vestits ratllats, els
nostres cranis rasurats, les nostres mirades dels diumenges que descobrien la
vida d’enfora en aquest poble. I heus aquí que tampoc era la vida d’enfora, no
era més que una altra manera de romandre dins, de romandre en l’interior d’aquest mateix món d’opressió
sistemàtica, conseqüent fins
a la fi, la millor expressió del qual era el camp de
concentració. Marxem. Malgrat tot, l’aigua era bona, no podem negar-ho. Era
freda, era aigua viva.
