Max Horkheimer: Hora foscant

El refús a fer servir la violència és més pur que no l’intent de suprimir la violència mitjançant la violència. El pacifista es troba més segur de si mateix i quan ha de sofrir la violència, que ell ha avorrit, aquesta no el refusarà. La seva vida és més harmònica que no la del revolucionari i pot esdevenir-se que en certes dissortades situacions aparegui davant aquest com una llum a l’infern. Quin moment: l’home violent jau a terra impotent i vençut pel seu enemic, esdevingut igual com aquells que atacava objecte digne de llàstima de la violència aliena, i l’àngel, per a qui la violència fou sempre en si mateixa la pitjor cosa, que és en condicions de donar-li ajuda, car el seu principi l’ha salvat! Tanmateix, ¿i si la humanitat s’esfonsés més profundament en la barbàrie si no hi hagués els que sempre han lluitat violentament pel seu alliberament? I si la violència fos una necessitat? ¿I si compréssim la nostra “harmonia” amb la renúncia a ajudar efectivament els altres? Aquest interrogant esquerda la calma.