Diu que hauria de remuntar el riu seguint la riba. Quan
hagués trobat una platja, hauria baixat fins a la vora de l’aigua. Naturalment,
ningú no l’havia de veure i ningú no ho sabria. Hauria entrat en l’aigua negra
en plena nit, sense ni tan sols treure’s les sabates. No volia deixar rastres.
Hauria avançat, doncs, amb les sabates posades. Pas a pas, s’hauria anat
endinsant en el corrent i, quan l’aigua li hagués arribat a la cintura, abans
no li arribés a l’alçada del pit i li impedís de respirar, el corrent hauria
esdevingut impetuós i, d’un cop, se l’hauria emportat i l’hauria arrossegat
fins al centre del riu. No aconseguiria tornar a pujar a la superfície, però,
encara que no volgués, es debatria. Aquest desig instintiu de supervivència no
serviria per res. Com a molt, bellugaria feblement braços i cames. Tot aniria
molt de pressa, tot s’hauria acabat sense haver tignut temps de patir. No
podria cridar. No hi hauria ni la més petita esperança, però fins i tot si
arribava a cridar, l’aigua l’ofegaria de seguida. Ningú no podria sentir-la i
no hi hauria cap manera de salvar-la. I aquella vida supèrflua s’esborraria
d’aquest món sense deixar cap rastre. Com que no existia cap mitjà de desfer-se
del seu patiment, era millor alliberar-se’n a través de la mort, atacant el mal
a la mateixa arrel, netament. I calia que la mort fos també pura. Si podia
morir en la puresa, tot aniria bé, però si el cos inflat d’aigua encallava
aigües avall en alguna cala de sorra, començaria a podrir-se assecat pel sol i
seria presa d’un núvol de mosques. Involuntàriament, una impressió d’angúnia
l’havia tornada a envair. No hi ha res de tant desencoratjador com la mort. No
hi havia res a fer per deslliurar-se d’aquella angúnia, res, res.
