Allò
que l’obsessionava era la seva manca d’identitat, que li impedia de
relacionar-se amb el altres. Comprenia que el que li succeïa havia estat sempre
ocult, implícitament, durant tota la seva vida anterior, somort sota la forma
de l’hàbit de la reflexió aguda, d’una certa fredor en jutjar fins i tot a les
persones més properes, perquè cap d’elles li interessava de debò.
Cross
havia desitjat durant molt de temps poder lliurar-se de tota mena de
responsabilitats, no perquè no fos capaç d’assumir-les. Senzillament, el
molestava de les seves responsabilitats en el passat la seva opacitat, la seva
inconsistència, la seva tendència a avorrir-lo. Necessitava, exigia, la
responsabilitat més gran, més terrible, alguna cosa que el posés a prova i que
el fes sentir el seu propi valor. I la seva vida al South Side de Chicago no li havia ofert cap esperança de trobar algun
dia aquesta mena de responsabilitat.
On
podria trobar aquestes experiències, uns espais existencials semblants? Acceptava
els valors que presentava la Bíblia; però respecte dels patiments, terrors,
naixements accidentals i morts sense sentit d’aquest món, rebutjava les
prescripcions bíbliques del penediment, la pregària, la fe i la gràcia. Estava
persuadit que allò que començava en aquest món havia de ser perfeccionat i
acabat aquí.
Havia
pensat que l’alliberament de les responsabilitats alienes obriria
automàticament el camí que volia, però havia quedat atrapat en la buidor seductora
de la possibilitat de l’acció, encadenat fermament a un desànim estúpid. El món
es tornava llunyà, opac; Cross no s’hi sentia lligat, i no trobava la manera d’aferrar-s’hi.
L’èxtasi
d’aquest món de somnis li provocava aquells actes de coacció, aquelles
temptatives inútils de sotmetre la realitat a les exigències dels seus sentiments.
Cross necessitava centrar-se. El món de la majoria dels homes els es donat per
la seva cultura, i en decidir-se a crear el seu propi món Cross havia optat per
fer una cosa més perillosa del què es pensava.
Hom
camina per un carrer i es desvia involuntàriament del seu camí; llavors, de
sobte, cerca les fites familiars, i en no veure’n cap se sent perdut. El pànic
vesteix el món d’una rara aparença, i com més es mira absort aquest món, com
més estranys ens resulta, més repulsiu i terrible sembla. Aleshores se sent un
desig fervent i salvatge de projectar sobre aquest món estrany el món que hom
cerca. Aquest desig és una fam de poder, una avidesa de dominar-se un mateix.
