23/5/12

Richard Wright: L'estrany


Allò que l’obsessionava era la seva manca d’identitat, que li impedia de relacionar-se amb el altres. Comprenia que el que li succeïa havia estat sempre ocult, implícitament, durant tota la seva vida anterior, somort sota la forma de l’hàbit de la reflexió aguda, d’una certa fredor en jutjar fins i tot a les persones més properes, perquè cap d’elles li interessava de debò.
Cross havia desitjat durant molt de temps poder lliurar-se de tota mena de responsabilitats, no perquè no fos capaç d’assumir-les. Senzillament, el molestava de les seves responsabilitats en el passat la seva opacitat, la seva inconsistència, la seva tendència a avorrir-lo. Necessitava, exigia, la responsabilitat més gran, més terrible, alguna cosa que el posés a prova i que el fes sentir el seu propi valor. I la seva vida al South Side de Chicago no li havia ofert cap esperança de trobar algun dia aquesta mena de responsabilitat.
On podria trobar aquestes experiències, uns espais existencials semblants? Acceptava els valors que presentava la Bíblia; però respecte dels patiments, terrors, naixements accidentals i morts sense sentit d’aquest món, rebutjava les prescripcions bíbliques del penediment, la pregària, la fe i la gràcia. Estava persuadit que allò que començava en aquest món havia de ser perfeccionat i acabat aquí.
Havia pensat que l’alliberament de les responsabilitats alienes obriria automàticament el camí que volia, però havia quedat atrapat en la buidor seductora de la possibilitat de l’acció, encadenat fermament a un desànim estúpid. El món es tornava llunyà, opac; Cross no s’hi sentia lligat, i no trobava la manera d’aferrar-s’hi.
L’èxtasi d’aquest món de somnis li provocava aquells actes de coacció, aquelles temptatives inútils de sotmetre la realitat a les exigències dels seus sentiments. Cross necessitava centrar-se. El món de la majoria dels homes els es donat per la seva cultura, i en decidir-se a crear el seu propi món Cross havia optat per fer una cosa més perillosa del què es pensava.
Hom camina per un carrer i es desvia involuntàriament del seu camí; llavors, de sobte, cerca les fites familiars, i en no veure’n cap se sent perdut. El pànic vesteix el món d’una rara aparença, i com més es mira absort aquest món, com més estranys ens resulta, més repulsiu i terrible sembla. Aleshores se sent un desig fervent i salvatge de projectar sobre aquest món estrany el món que hom cerca. Aquest desig és una fam de poder, una avidesa de dominar-se un mateix.