I marxem. El poble ens expulsa, expulsa el soroll de les
nostres botes, la nostra presència que insulta la seva tranquil·litat, per a la
seva bona consciència ignorant, expulsa els nostres vestits ratllats, els
nostres cranis rasurats, les nostres mirades dels diumenges que descobrien la
vida d’enfora en aquest poble. I heus aquí que tampoc era la vida d’enfora, no
era més que una altra manera de romandre dins, de romandre en l’interior d’aquest mateix món d’opressió
sistemàtica, conseqüent fins
a la fi, la millor expressió del qual era el camp de
concentració. Marxem. Malgrat tot, l’aigua era bona, no podem negar-ho. Era
freda, era aigua viva.
