Per tant, fora millor trobar una manera de salvar l’euro.
Com es pot aconseguir?
En primer lloc, i és el més urgent, cal que Europa posi fre
als atacs de pànic. Ha d’haver-hi garanties de liquiditat adequada —garanties de què els
governs no es quedaran sense diner com a conseqüència del pànic en el mercat—, comparables a les que
existeixen en la pràctica per als governs que assumeixen préstecs en la seva
pròpia moneda. La forma més clara seria que el Banc Central Europeu estigués
preparat per a comprar bons governamentals dels països de l’euro.
En segon lloc, els països on cal ajustar els costos i els preus —els països europeus que han
vingut generant grans dèficit, però que no han de seguir fent-ho— necessiten vies
realistes de retorn a la competitivitat. A curt termini, els països amb
excedent han de ser la font d’una gran demanda d’exportacions. I si aquest camí
no comporta una deflació caríssima en els països deficitaris, implicarà amb el
temps una inflació moderada, però significativa, en els països excedentaris, i
una taxa d’inflació més petita però encara important —diguem d’un 3 a un 4 per 100— per a la zona euro en conjunt. Tot això exigeix un política
monetària molt expansiva per part del Banc Central Europeu, a més d’un estímul
fiscal a Alemanya i a
uns pocs països més
petits.
Finalment, encara que les qüestions fiscals no són al
rovell de l’ou del problema, en el punt actual els països deficitaris tenen
problemes de dèficit i
endeutament, i
hauran de posar en pràctica mesures de molta austeritat fiscal, durant un
temps, per endreçar els seus sistemes fiscals.
