25/6/12

Paolo Conte: Diavolo rosso

L'homenatge de Paolo Conte al ciclista Giovanni Gerbi, anomenat diavolo rosso, nascut com ell al poble d'Asti, al Piamont. 


Quelle bambine bionde, Aquestes noies rosses,
Con quegli anellini alle orecchie, amb aquelles arrecades a les orelles,
Tutte spose che partoriranno totes dones que han parit
Uomini grossi come alberi; homes grans com arbres;
Che quando cercherai di conviencerli que quan proven de convéncer-los
Allora lo vedi che, sono proprio di legno veuen que són tossuts com la llenya.


Diavolo rosso, dimentica la strada Diable roig, oblida la carretera
Vieni qui con noi a bere un aranciata; i vine amb nosaltres a veure taronjada;
Controluce tutto il tempo se ne va a contrallum el temps s'esvaeix.


Guarda le notti pi alte Mira el cel nocturn
Di questo nord-ovest bardato si stelle, guarnit d'estels cap al nord-est,
E le piste dei carri gelate i la linea del carro glaçada
Come gli sguardi dei francesi com l'esguard dels francesos.


Un valzer di vento e di paglia, Un vals de vent i de palla,
La morte contadine la mort camperola
Che risale le risaie, que ressalta en l'arrossar,
E fa il verso delle rane, i canta com les granotes,
E puntuale arriva sulle aie bianche, i arriba puntual a l'era blanca,
Come le falciatrici di raccolto. com els segadors a la recollida.


Voci dal sole altre voci Sense altre veu que la del sol
Da questa campagna altri abissi di luci en aquesta campanya plena de llum
E di terra, e di anima niente i de terra, sense cap ànima
Pi che il cavallo e il chinino, llevat el cavall i la quinina,
E voci e bisbigli d’albergo, i veus i remors de fonda,
Amanti di pianura, amants de la plana,
Regine di corriere e paracarri, rei de les curses i dels parafangs,
La loro, la loro discrezione antica, de la seva discreció antiga,
E acqua e miele. i aigua i mel.


Girano le lucciole Surten les llumenetes
Nei cerchi della notte, quan s'apropa la nit,
Questo buio sa di fieno e di lontano en aquest foscor de fenc i llunyania
e la canzone forse sa di ratafia i la cançó potser te gust de ratafia.


Arvo Pärt: Cantus in memoriam Benjamin Britten

22/6/12

Michael Foucault: Les paraules i les coses

Ara bé, exactament davant dels espectadors —de nosaltres mateixos—en el mur que constitueix el fons de l’estança, l’autor ha representat un seguit de quadres; i heus aquí que entre totes les teles penjades n’hi ha una que brilla amb una resplendor singular. El seu marc és més gran, més obscur que el dels altres; emperò, una fina línia blanca el doblega cap endins, difonent sobre tota la seva superfície una claredat difícil de determinar, doncs no ve d’enlloc, sinó d’un espai que semblaria interior. En aquesta claredat estranya hi apareixen dues siluetes, i al seu damunt, un xic darrere, una pesada cortina púrpura. La resta de quadres solament deixen veure algunes taques més pàl·lides, en el límit d’una foscor mancada de profunditat. Aquell quadre, en canvi, s’obre a un espai en retrocés on s’esglaonen formes recognoscibles dins d’una claror que solament a elles pertany. Entre tots aquests elements destinats a oferir representacions, però que les impugnen, les furten, les esquiven, sigui per la seva posició sigui per la seva distància, solament aquell quadre apareix amb tota l’honradesa i deixa veure allò que vol mostrar. Malgrat el seu allunyament, malgrat l’ombra que l’envolta. Però és que no es tracta d’un quadre: és un mirall.

20/6/12

Evolució del deute d'Espanya 1980-2011

 Font: Haver Analytics; McKinsey Global Institute

19/6/12

Benach, Muntaner, Tarafa & Valverde: La sanitat és en venda

El neoliberalisme representa un obstacle per al dret a la sanitat i a la salut per dues raons principals. D’una banda, perquè desmantella l’estat del benestar, redueix la despesa pública social, erosiona les polítiques socials redistributives i augmenta les desigualtats socials i de salut. De l’altra, perquè afavoreix la privatització dels sistemes sanitaris públics. La privatització i la mercantilització de la salut amenacen de soscavar l’accés a l’assistència sanitària i comprometen també el principi essencial d’equitat en salut. L’ideari neoliberal es mou al voltant de tres eixos: assenyalar que “el mercat” és el mecanisme més eficient d’assignació de recursos en tots els ordres de la societat; afeblir i desprestigiar com més millor els serveis sanitaris públics, esmentant que és burocràtic, corrupte i poc eficaç; i obrir tota mena d’espais als serveis privats, ampliant com més millor les oportunitats de lucre privat i convertint en negoci tot allò que la gent pugui pagar (o se la convenci que ha de pagar de totes totes).

Els polítics i les elits neoliberals no tenen cap intenció de ser més equitatius, justos i democràtics. Ni ens regalaran la sanitat pública ni ens regalaran la salut, haurem de reconquerir-les i millorar-les. La identitat i l'organització col·lectives s’han de construir. Per a això, les organitzacions comunitàries i els moviments populars necessiten aconseguir i mantenir un estat d’intel·ligent i perpètua rebeldia i lluita que forci a canviar la situació actual. Ho important és reflexionar, participar, formar part dels moviments populars que defensen la nostra sanitat, encara que de vegades sigui difícil triguem trobar la unitat, les estratègies i les accions més adequades. Ells són pocs, nosaltres molts més. La ciutadania té força perquè som la majoria.

Fer, no només dir. En no creure’ns les mentides dels que venen la nostra salut, en creure que és el nostre deure i la nostra responsabilitat protegir aquest bé comú per a les futures generacions, podem començar a pensar en el llarg termini. L’Estat neoliberal abandona "el públic", ven la sanitat pública i la nostra salut. Reprendre el que és nostre. En prendre consciència col·lectiva de la nostra salut i del nostre sistema sanitari, organitzant-nos, guanyant poder i lluitant, passem del jo al nosaltres i donem un sentit nou a la vida quotidiana per prendre la salut a les nostres mans.

13/6/12

Lynn Margulis i Dorion Sagan: Què és la vida?

La vida és un nou fruit estrany d’individus desenvolupats per simbiosi. Tot nedant, unint-se, barallant-se i dominant, els bacteris, que durant el Proterozoic vivien en associacions molt tancades, van donar lloc a milers de quimeres, a mescles d’éssers dels quals nosaltres representem tan sols un petit exemple d’una nombrosa descendència. Amb la unió dels seus cossos, éssers diferents van inventar la sexualitat meiòtica, la mort programada i la complexa multicel·lularitat.
La vida és la prolongació dels éssers individuals en la generació següent, en les noves espècies. És la ingenuïtat de practicar al màxim la contingència —per exemple, formar animals sense un intent barroer de canibalisme. La vida és més gran que la cèl·lula, que l’organisme. La vida inclou la biosfera, l’entorn de la superfície del planeta com un tot —des de la formació dels núvols damunt del mar fins al control de la química de l’oceà mitjançant els protoctists i els seus progenitors.

11/6/12

Eric J. Hobsbawm: Revolucionaris

Per quina raó els homes i les dones esdevenen revolucionaris? En primer lloc i sobretot, perquè creuen que allò que desitgen de la vida no ho poden aconseguir sense un canvi fonamental en la societat. Existeix, no cal dir-ho, aquell substrat d'idealisme o, si ho preferim, d'utopia, que forma part de qualsevol persona i que es pot convertir en dominant pels individus, pensem en l’adolescència o en l’amor romàntic, i per les col·lectivitats, pensem en els grans moments històrics de l’alliberament o de la revolució. [...] Però la major part de la gent durant gairebé tota la seva vida adulta, i la major part dels grups socials durant gairebé tota la seva història, viuen en un nivell d’expectatives molt menys exaltades.
[...] allò que empeny la gent vers un paper revolucionari conscient no són els objectius ambiciosos, sinó el fracàs aparent de totes les vies alternatives per assolir-los, el fet de què es tanquin totes les portes que hi condueixen. Si ens deixen fora de casa nostra amb la porta tancada, cerquem les maneres d’entrar-hi, malgrat que algunes suposin una espera impacient. Solament quan cap d’elles és possible, pensem en esbotzar la porta. Val a dir però, que fins i tot en aquest cas no ens decidirem a fer-ho si no tenim la sensació que la porta cedirà. El convertir-se en revolucionari implica no solament un sentiment de desesperació, sinó també d’esperança. Això explica la típica alternança de passivitat i d’activisme d’algunes classes i d’alguns pobles oprimits.


6/6/12

Ashley Kahn: Impulse! El segell que Coltrane construí

Taronja i negre. Foc i vori. Fúria i orgull.
Entre 1961 i 1976, Impulse Records va exhibir els seus colors corporatius i posa ben alt el seu signe d'exclamació. Les fundes de colors brillants dels seus discos es desplegaven de bat a bat, captant a diverses generacions d'oïdors vers un univers excitant i variat de música improvisada. El so dels microsolcs es crispava amb l'esperit dels seixanta, i es movia al ritme dels experiments musicals i l'excitació política d'aquells dies. Per a molts dels qui visqueren l'època, el segell formà part d'aquesta velocitat, avançà al ritme i fins tot va predir els sons i la política que havien de venir.

Ray Bradbury: Fahrenheit 451

S’aixecà i respirà, i com més respirava, endins, més l’omplien tots els detalls d’aquella terra. No era buit. Aquí hi havia més del necessari per omplir-lo. Sempre n’hi hauria més del necessari.
Avançà entrebancant-se, per aquella marea de fulles, poc fonda.
I enmig de l’estranyesa, alguna cosa familiar.
El seu peu topà amb una cosa que va fer un so metàl·lic apagat.
Mogué la mà pel terra, un metre cap aquí i un metre cap allà.
La via del tren.
La via que sortia de la ciutat i que s’estava rovellant per tot el país, a través d’arbredes i boscos, abandonada, al costat del riu.
Aquest era el camí cap allà on anés. Havia trobat l’única cosa familiar, l’únic encanteri que de tant en tant podia tenir la necessitat de tocar, de sentir sota els peus, mentre s’endinsava entre els esbarzers i els llacs d’olors i sensació i tacte, enmig dels mormols i de la caiguda de les fulles.
Caminà per la via.
I se sorprengué ell mateix de fins a quin punt estava segur d’un únic fet que no podia provar.
Una vegada, feia molt de temps, la Clarisse havia caminat per allà mateix per on ell ara caminava.