Robert Hughes: L'impacte de la novetat

Potser el grup d’imatges més humanament commovedor d’Anselm Kiefer sigui el que va pintar inspirant-se en “Fuga de mort”, un poema escrit per Paul Celan en un camp de concentració alemany, les darreres estrofes del qual diuen:

Negra llet de l’alba et bevem a la nit

et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya

et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem

la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau

t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple

a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete

contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire

juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya

el teu cabell daurat Margarete

el teu cabell cendrós Sulamith

Margarete, la personificació rossa de la feminitat ària, i Sulamith, la jueva incinerada que és també l’estimada arquetípica del Cantar dels cantars de Salomó, s’entrellacen en l’obra de Kiefer d’una manera evocadora, inquietant i obliqua. Cap de les seves figures apareix: la presència de Margarete l’assenyalen uns llargs brins de palla daurada, mentre que l’emblema de Sulamith és la substància cremada i l’ombra negra. Som davant la perspectiva piranesiana d’una cripta rabassuda i ensutjada pel foc, on les gruixudes pinzellades proven de transmetre la resistència dels maons. La volta soterrada l’inspirà el disseny d’un arquitecte nazi per a una wagneriana sala de funeral per als gran soldat alemanys, edificada a Berlin l’any 1939. El monument hitlerià es converteix en monument jueu; al fons d’aquesta claustrofòbica presó-temple crema un petit foc en un altar, el propi holocaust.

Roger Shattuck: Coneixement prohibit

Tabú, ocult, sagrat, impronunciable; amb aquesta mena de termes, les cultures anteriors reconeixien els límits del coneixement i de la indagació humanes. Què ha passat amb la idea venerable del coneixement prohibit? En els quefers de la vida quotidiana, acceptem limitacions que van des de les normatives sobre el medi ambient fins els semàfors dels carrers, passant per lleis contra l’absentisme escolar. Però en les qüestions de l’esperit i de les seves representacions, els pensadors i les institucions occidentals rebutgen cada cop més qualsevol tipus de límits, que consideren no fonamentats i embrutidors. Hem superat la necessitat de castigar l’heretgia i la blasfèmia. Tant la investigació científica com els móns de l’art i de l’espectacle reposen sobre el supòsit implícit de què la llibertat total en  l’intercanvi de producte simbòlics de l’esperit no ha d’afectar negativament l’espai de la vida quotidiana, i fins i tot és molt possible que l’animi.

En una banda, tenim lleis i costums que limiten la conducta, encara que sovint són trepitjats per tota mena de transgressors, bandes violentes i el crim organitzat. A l’altre costat, els productes simbòlics de l’esperit —paraules, imatges, pel·lícules, gravacions, programes de televisió— no pateixen, i presumiblement no han de patir, restriccions d’aquesta mena. Aquesta divergència alimenta la dinàmica essencial de la llarga història de l’expansió de la cultura occidental en tots els seus camps. I aquesta divergència mereix una anàlisi minuciosa.