Tabú, ocult,
sagrat, impronunciable;
amb aquesta mena de termes, les cultures anteriors reconeixien els límits del
coneixement i de la indagació humanes. Què ha passat amb la idea venerable del
coneixement prohibit? En els quefers de la vida quotidiana, acceptem
limitacions que van des de les normatives sobre el medi ambient fins els
semàfors dels carrers, passant per lleis contra l’absentisme escolar. Però en
les qüestions de l’esperit i de les seves representacions, els pensadors i les
institucions occidentals rebutgen cada cop més qualsevol tipus de límits, que
consideren no fonamentats i embrutidors. Hem superat la necessitat de castigar
l’heretgia i la
blasfèmia. Tant la investigació científica com els móns de
l’art i de l’espectacle reposen sobre el supòsit implícit de què la llibertat
total en l’intercanvi de producte
simbòlics de l’esperit no ha d’afectar negativament l’espai de la vida
quotidiana, i fins i tot és molt possible que l’animi.
En una banda, tenim lleis i costums que limiten la
conducta, encara que sovint són trepitjats per tota mena de transgressors,
bandes violentes i el crim organitzat. A l’altre costat, els productes
simbòlics de l’esperit —paraules, imatges, pel·lícules, gravacions, programes
de televisió— no pateixen, i presumiblement no han de patir, restriccions
d’aquesta mena. Aquesta divergència alimenta la dinàmica essencial de la llarga
història de l’expansió de la cultura occidental en tots els seus camps. I aquesta
divergència mereix una anàlisi minuciosa.
