Francisco Fernández-Buey: Utopies i il·lusions naturals

La imaginació utòpica ha estat, és i serà l’estímul positiu de qualsevol pensament político-moral, com la veracitat i la bondat són i seran la punta de la lluita en favor de l’emancipació humana, malgrat que, com sabem, l’individu veraç o bondadós hagi caigut de morros moltes vegades davant la realitat existent.

L’utòpic, com el veraç i el bondadós, assenyala sempre als altres amb el seu comportament la direcció en què convé que ens moguem. De vegades passà que l’utòpic, com el veraç i el bondadós, s’equivoquen de mig a mig en el seu estar en el món, en aquest món; però fins i tot quan s’equivoca sobre el present, l’utòpic, com el bondadós i el veraç, obliga els qui el miren a girar la vista, no sobre el seu rostre (perquè l’utòpic no sol ser ni narcisista ni autista) sinó en la direcció més convenient a la majoria. No dic més convenient per a tots perquè això, en el món social dividit en classes, ha de ser considerat un impossible ontològic.

William Faulkner: Carta a l'Acadèmia Nord-americana de les Arts i de les Lletres

Em sembla impossible avaluar l'obra d'un home. Cap de les meves obres m'ha deixat satisfet, i cada cop que n'escrivia la darrera paraula, pensava que si pogués tornar-hi ho faria millor, fins i tot bé. Però estava massa enfeinat: sempre tenia un altre projecte al meu cap. Em deia a mi mateix, potser ets massa jove, o estàs massa ocupat per a decidir; quan arribi als cinquanta, llavors podré resoldre sobre la qualitat de l'obra. Fins que un dia vaig fer-ne cinquanta, vaig mirar enrere i vaig concloure que tot estava més o menys bé; i en aquell instant vaig adonar-me de què precisament això era el pitjor, doncs significava que em trobava més a prop de la nit, de la foscor i del somni, del moment en què deixaria de banda tot allò que tant treball i tanta angoixa m'havien donat, i que ja no em preocuparia més.

Elias Canetti: La província de l'home

Un ha de desplegar la seva moral en una vida arriscada i no pot espantar-se de cap conseqüència si és l’única que és realment justa. Un pot arribar a una conclusió i a una decisió que en la llengua habitual dels altres poden sonar terribles, però que per a un mateix són les correctes. No té sentit viure segons la vida i les experiències d’altres persones que un no ha conegut i que han viscut en una altra època, en altres circumstàncies, amb unes relacions estructurals diferents. Cal tenir una consciència rica i receptiva, per arribar a aconseguir una moral pròpia. Un ha de tenir grans projectes i no abandonar-los; ha de creure que estima molt tota la gent i que sempre l’estimarà: si no, aquesta moral privada s’adreça contra els altres i no és res més que un pretext per al pur benefici propi.

Ralph McTell: I've thought about it

I’ve thought about it, I really have tried, He pensat en això, de debò ho he intentat,

And the answer quite simply is that they tell lies, I la senzilla resposta és que menteixen,

And they’ve got the power, and what they decide I que tenen el poder, i decideixen

And it’s your life and my life and everybody’s life beside. La teva vida i la meva, i la de tots.

And I’ve thought about it, till my brain says “No more”. I he pensat, fins que el meu cervell ha dit “Prou”.

I’ve justified their actions and I’ve criticized their wars, He justificat els seus actes i he criticat les seves guerres,

And I’ve watched them balance on the edge of the line. Els he vist fent equilibris damunt del cingle.

And it’s your life and my life, and none of our lives are safe. I és la teva vida i la meva, cap de les nostres vides se’n salva. 

Gone like a thu, thousands have died.

Milers han mort, desapareguts en el joc.

While farmers burn crops, just to keep prices high,

Mentre els grangers cremen collites, només per mantenir els preus alts,

And from that kind of logic there’s no place to hide.

I d’aquesta mena de lògica no ens podem amagar.

It could be your life or my life, or anybody’s life next time.

Podria ser la teva vida o la meva, o la de qualsevol la propera vegada.

In the sword of justice, they can find an excuse,

Poden trobar una excusa en l’espasa de la justícia,  

But her scales have gone rusty from not being used,

Però la balança s’ha rovellat de no emprar-la mai,

And no blindfold can hide the tears in her eyes.

I cap bena no pot amagar les llàgrimes als seus ulls.

Because it’s your life and my life, and everybody’s life in sight.

Perquè és la teva vida i la meva, i la vida de qualsevol.

And if Jesus came back, sweet as he can,

I si Jesús tornés, dolç com era,

They’d make sure that he met the very same end.

S’assegurarien que tingués la mateixa fi.

Though their names have been changed, they survive to this day.

Encara que els noms han canviat, perduren fins avui.

They’ll take your life and my life, and anybody’s life in their way.

Ens prendran la teva vida i la meva, i la de qualsevol que trobin pel camí.

And I get my tax paid, but that’s not really true.

Jo ja he pagat el meu preu, però no és del tot cert,

If you take it away, I feel the same as you.

Si ho deixes de banda, sento el mateix que tu.

And this song may not change things, but may help you decide,

I potser aquesta cançó no canvia les coses, però potser t’ajuda a decidir

To take your life or my life, or anybody’s life at all.

La teva vida o la meva, o la vida de qualsevol.
They talk a revolution,

Parlen de revolució,

They talk about it, they talk about...

Parlen, parlen...

Josep Fontana: Pel bé de l'imperi

La “jerarquia global establerta” va guanyar la seva guerra contra el comunisme i és a punt de completar, de manera molt menys brillant, la “guerra contra el terror”. ¿Com pot però fer la guerra als aixecats davant la “injustícia social” i la “manca de dignitat política”? [...]

Aquest cop, el despertar de la protesta popular sembla molt diferent al d’altres vegades, i serà més difícil d’aturar. No es tracta d’una repetició de les revoltes de 1968, que van mobilitzar uns joves que volien un món millor i més just, però a qui el sistema, un cop derrotats, va poder recuperar sense massa dificultats. Els joves tornen a ser la part fonamental d’aquests nous exèrcits de protesta, però el seu objectiu és ara molt més directe i personal: en un món cada cop més desigual, dominat per l’atur i la pobresa, demanen el dret a un treball digne i a una vida justa, tal i com es va prometre als seus avis quan foren induïts a combatre en la guerra freda, no pas per la democràcia, sinó per assegurar el triomf de la “jerarquia global establerta”.

Cal afegir a més que, a diferència del què succeí el 1968, el sistema és ara incapaç d’integrar els joves tot oferint-los unes compensacions adequades. Com els treballador de 1848, els joves d’aquesta nova revolta tenen molt poc a perdre i un món per guanyar. El futur és a la seves mans.

Tony Judt: Postguerra. Una història d'Europa des de 1945

La il·lusió de viure en un món postnacional o postestatal es basa en què atenem massa als processos econòmics “globalitzats”... i en què pressuposem que en tots els altres àmbits de la vida humana estan succeint també processos transnacionals. És cert que Europa, vista únicament sota el prisma de la producció i de l’intercanvi, s’ha convertit en un quadre transnacional perfecte. Però si observem Europa com a dipositària de poder, de legitimitat política o d’afinitats culturals, segueix sent allò que és des de fa temps: un conjunt d’entitats diferents. El nacionalisme ha tingut alts i baixos, però segueix havent-hi nacions i Estats.

I no és sorprenent, si considerem com s’enfrontaren els europeus durant la primera meitat del segle XX. És veritat però que no era gens fàcil de predir entre les runes de 1945. De fet, podem pensar que el ressorgiment del naufragi dels anys trenta dels malmenats pobles europeus, dels seus trets culturals i de les seves institucions nacionals, és un triomf més gran que l’èxit col·lectiu de forjar una unió transnacional que, sigui dit, figurava en diversos programes europeus des de bastant abans de la Segona Guerra Mundial i que, en qualsevol cas, facilità la devastació causada. Tot i això, la resurrecció d’Alemanya, Polònia o França, per no mencionar la d’Hongria o Lituània, era una cosa que semblava totalment improbable.

Encara és podia predir menys —i de fet era força inimaginable unes poques dècades abans— que, a començaments del segle XXI, Europa sorgís com a model de virtuts internacionals: una comunitat de valors i un sistema de relaciones interestatals erigides, tant pers europeus com per no europeus, com a exemples que tots volien emular. En part, això era conseqüència de la desil·lusió creixent davant  l’alternativa nord-americana; però la reputació era ben merescuda, i representava una oportunitat sense precedents. Nogensmenys, el fet que la nova imatge d’Europa, brunyida després d’una bona frega que l’havia netejat de pecats i vicissituds passades, pugui sobreviure als desafiaments del segle entrant, depèn molt de quina sigui la resposta dels europeus als no europeus que viuen en ella i a l’altre costat de les seves fronteres. En els esverats primers anys del segle XXI la qüestió segueix oberta.

Manuel Cruz: Les males passades del passat

Sota quina figura hem de pensar, doncs, l’esdevenidor? En cap cas sota la figura del creixement, del desenvolupament, del progrés ni de cap altre de semblant. Tal vegada hauríem de dir que allò que la història va adquirint, en el seu tumultuós estimbar-se pel torrent del temps vers la seva desembocadura, és una desordenada i creixent complexitat. O, millor encara, que la història es va amuntegant, expressió que no pretén ocultar la seva filiació benjaminiana, sinó introduir en la coneguda figura un matís important. L’àngel de la història ja no necessita girar la vista enrere: davant dels seus propis ulls s’aixeca, incontenible, l’edifici en runes del què abans fugia. El futur, aquest territori imaginari en el que habiten els projectes, les intencions o els somnis de la humanitat, no ha desaparegut únicament perquè les fantasies més grans d’emancipació, mai no concebudes abans, hagin estat derrotades. Ha desaparegut perquè, en el món de les nostres representacions, ha deixat de ser necessari. En el fons, el futur com a lloc de residència de la utopia era, en bona mida, la projecció en l’immanent del somni ancestral de la vida ultramundana. Ha caducat la il·lusió de posteritat: ha començat a obrir-se pas, descarada i insolent, la il·lusió d’immortalitat. De moment, és veritat, hem d’acontentar-nos amb esgarrapar-li temps a la mort —alguns fins i tot s’estiren la seva pròpia pell, com si poguessin d’aquesta manera estirar la vida—, però el destí està escrit. I al seu text podem llegir tant allò que ens espera com el signe, profund, d’allò que fou. Corríem, sense saber-ho, darrere d’això. La idea de progrés era indissociable de la idea de mort: tal vegada la millor forma que vam ser capaços d’inventar per a fer suportable una companyia tan aclaparadora, una imminència tan odiosa.

Jordi Matas: La força de l'independentisme nou

La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) assenyala un increment clar del nombre de catalans partidaris de la independència de Catalunya. En concret, quan es pregunta si Catalunya hauria de ser una regió d’Espanya, una comunitat autònoma, un Estat d’una Espanya federal o un Estat independent, aquesta darrera resposta no tan sols és la que més ha crescut els darrers cinc anys, sinó que en aquest temps s’ha multiplicat per dos (del 17% de 2007 a l’actual 34%), i ha passat de ser la tercera a la primera opció. En canvi, l’aposta per continuar com a comunitat autònoma ha baixat més de 10 punts (dels 37% fins al 25%) i l’opció federalista es manté estable al voltant del 30%. [...]

El nombre de partits polítics independentistes també ha augmentat des de les darreres eleccions autonòmiques. Però hi ha una dada rellevant que curiosament passa desapercebuda: l’independentisme català és majoritàriament d’esquerres. L’enquesta recent del CEO indica que són d’esquerres més del 70% dels ciutadans que afirmen que Catalunya hauria de ser independent i dels què asseguren que votarien a favor de la independència en un referèndum. [...]

Aquestes dades haurien de fer reflexionar tot l’espectre polític. [...] l’esquerra de tradició federalista hauria d’abandonar la seva percepció de l’independentisme com una opció d’antuvi visceral i frívola,  hauria de reconèixer que l’independentisme nou aporta un inventari d’arguments polítics de gran abast, i hauria de començar a estudiar com fer compatible els valors del federalisme amb el reconeixement del dret a decidir i amb l’avanç de l’indepentisme ciutadà.