Aquest cop, el despertar de la protesta popular sembla molt
diferent al d’altres vegades, i serà més difícil d’aturar. No es tracta d’una repetició
de les revoltes de 1968, que van mobilitzar uns joves que volien un món millor
i més just, però a qui el sistema, un cop derrotats, va poder recuperar sense
massa dificultats. Els joves tornen a ser la part fonamental d’aquests nous exèrcits
de protesta, però el seu objectiu és ara molt més directe i personal: en un món
cada cop més desigual, dominat per l’atur i la pobresa, demanen el dret a un
treball digne i a una vida justa, tal i com es va prometre als seus avis quan foren
induïts a combatre en la guerra freda, no pas per la democràcia, sinó per assegurar
el triomf de la “jerarquia global establerta”.
Cal afegir a més que, a diferència del què succeí el 1968, el
sistema és ara incapaç d’integrar els joves tot oferint-los unes compensacions
adequades. Com els treballador de 1848, els joves d’aquesta nova revolta tenen
molt poc a perdre i un món per guanyar. El futur és a la seves mans.
