Manuel Cruz: Les males passades del passat

Sota quina figura hem de pensar, doncs, l’esdevenidor? En cap cas sota la figura del creixement, del desenvolupament, del progrés ni de cap altre de semblant. Tal vegada hauríem de dir que allò que la història va adquirint, en el seu tumultuós estimbar-se pel torrent del temps vers la seva desembocadura, és una desordenada i creixent complexitat. O, millor encara, que la història es va amuntegant, expressió que no pretén ocultar la seva filiació benjaminiana, sinó introduir en la coneguda figura un matís important. L’àngel de la història ja no necessita girar la vista enrere: davant dels seus propis ulls s’aixeca, incontenible, l’edifici en runes del què abans fugia. El futur, aquest territori imaginari en el que habiten els projectes, les intencions o els somnis de la humanitat, no ha desaparegut únicament perquè les fantasies més grans d’emancipació, mai no concebudes abans, hagin estat derrotades. Ha desaparegut perquè, en el món de les nostres representacions, ha deixat de ser necessari. En el fons, el futur com a lloc de residència de la utopia era, en bona mida, la projecció en l’immanent del somni ancestral de la vida ultramundana. Ha caducat la il·lusió de posteritat: ha començat a obrir-se pas, descarada i insolent, la il·lusió d’immortalitat. De moment, és veritat, hem d’acontentar-nos amb esgarrapar-li temps a la mort —alguns fins i tot s’estiren la seva pròpia pell, com si poguessin d’aquesta manera estirar la vida—, però el destí està escrit. I al seu text podem llegir tant allò que ens espera com el signe, profund, d’allò que fou. Corríem, sense saber-ho, darrere d’això. La idea de progrés era indissociable de la idea de mort: tal vegada la millor forma que vam ser capaços d’inventar per a fer suportable una companyia tan aclaparadora, una imminència tan odiosa.