Francisco Fernández-Buey: Utopies i il·lusions naturals

La imaginació utòpica ha estat, és i serà l’estímul positiu de qualsevol pensament político-moral, com la veracitat i la bondat són i seran la punta de la lluita en favor de l’emancipació humana, malgrat que, com sabem, l’individu veraç o bondadós hagi caigut de morros moltes vegades davant la realitat existent.

L’utòpic, com el veraç i el bondadós, assenyala sempre als altres amb el seu comportament la direcció en què convé que ens moguem. De vegades passà que l’utòpic, com el veraç i el bondadós, s’equivoquen de mig a mig en el seu estar en el món, en aquest món; però fins i tot quan s’equivoca sobre el present, l’utòpic, com el bondadós i el veraç, obliga els qui el miren a girar la vista, no sobre el seu rostre (perquè l’utòpic no sol ser ni narcisista ni autista) sinó en la direcció més convenient a la majoria. No dic més convenient per a tots perquè això, en el món social dividit en classes, ha de ser considerat un impossible ontològic.