I no és sorprenent, si considerem com s’enfrontaren els europeus
durant la primera meitat del segle XX. És veritat però que no era gens fàcil de
predir entre les runes de 1945. De fet, podem pensar que el ressorgiment del
naufragi dels anys trenta dels malmenats pobles europeus, dels seus trets
culturals i de les seves institucions nacionals, és un triomf més gran que
l’èxit col·lectiu de forjar una unió transnacional que, sigui dit, figurava en
diversos programes europeus des de bastant abans de la Segona Guerra Mundial i
que, en qualsevol cas, facilità la devastació causada. Tot i això, la
resurrecció d’Alemanya, Polònia o França, per no mencionar la d’Hongria o
Lituània, era una cosa que semblava totalment improbable.
Encara és podia predir menys —i de fet era força
inimaginable unes poques dècades abans— que, a començaments del segle XXI,
Europa sorgís com a model de virtuts internacionals: una comunitat de valors i
un sistema de relaciones interestatals erigides, tant pers europeus com per no
europeus, com a exemples que tots volien emular. En part, això era conseqüència
de la desil·lusió creixent davant l’alternativa nord-americana; però la reputació
era ben merescuda, i representava una oportunitat sense precedents.
Nogensmenys, el fet que la nova imatge d’Europa, brunyida després d’una bona
frega que l’havia netejat de pecats i vicissituds passades, pugui sobreviure
als desafiaments del segle entrant, depèn molt de quina sigui la resposta dels
europeus als no europeus que viuen en ella i a l’altre costat de les seves
fronteres. En els esverats primers anys del segle XXI la qüestió segueix oberta.