Robert Hughes: L'impacte de la novetat

Potser el grup d’imatges més humanament commovedor d’Anselm Kiefer sigui el que va pintar inspirant-se en “Fuga de mort”, un poema escrit per Paul Celan en un camp de concentració alemany, les darreres estrofes del qual diuen:

Negra llet de l’alba et bevem a la nit

et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya

et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem

la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau

t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple

a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete

contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire

juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya

el teu cabell daurat Margarete

el teu cabell cendrós Sulamith

Margarete, la personificació rossa de la feminitat ària, i Sulamith, la jueva incinerada que és també l’estimada arquetípica del Cantar dels cantars de Salomó, s’entrellacen en l’obra de Kiefer d’una manera evocadora, inquietant i obliqua. Cap de les seves figures apareix: la presència de Margarete l’assenyalen uns llargs brins de palla daurada, mentre que l’emblema de Sulamith és la substància cremada i l’ombra negra. Som davant la perspectiva piranesiana d’una cripta rabassuda i ensutjada pel foc, on les gruixudes pinzellades proven de transmetre la resistència dels maons. La volta soterrada l’inspirà el disseny d’un arquitecte nazi per a una wagneriana sala de funeral per als gran soldat alemanys, edificada a Berlin l’any 1939. El monument hitlerià es converteix en monument jueu; al fons d’aquesta claustrofòbica presó-temple crema un petit foc en un altar, el propi holocaust.

Roger Shattuck: Coneixement prohibit

Tabú, ocult, sagrat, impronunciable; amb aquesta mena de termes, les cultures anteriors reconeixien els límits del coneixement i de la indagació humanes. Què ha passat amb la idea venerable del coneixement prohibit? En els quefers de la vida quotidiana, acceptem limitacions que van des de les normatives sobre el medi ambient fins els semàfors dels carrers, passant per lleis contra l’absentisme escolar. Però en les qüestions de l’esperit i de les seves representacions, els pensadors i les institucions occidentals rebutgen cada cop més qualsevol tipus de límits, que consideren no fonamentats i embrutidors. Hem superat la necessitat de castigar l’heretgia i la blasfèmia. Tant la investigació científica com els móns de l’art i de l’espectacle reposen sobre el supòsit implícit de què la llibertat total en  l’intercanvi de producte simbòlics de l’esperit no ha d’afectar negativament l’espai de la vida quotidiana, i fins i tot és molt possible que l’animi.

En una banda, tenim lleis i costums que limiten la conducta, encara que sovint són trepitjats per tota mena de transgressors, bandes violentes i el crim organitzat. A l’altre costat, els productes simbòlics de l’esperit —paraules, imatges, pel·lícules, gravacions, programes de televisió— no pateixen, i presumiblement no han de patir, restriccions d’aquesta mena. Aquesta divergència alimenta la dinàmica essencial de la llarga història de l’expansió de la cultura occidental en tots els seus camps. I aquesta divergència mereix una anàlisi minuciosa.

Meyer Howard Abrams: El mirall i la làmpada

Gairebé totes les teories que es proposen de comprendre la situació total d’una obra d’art en diferencien i ressalten quatre elements. El primer és l’obra, el producte artístic en sí. I des del moment en què l’obra és un producte humà, un artifici, el segon element és el seu artífex, l’artista. En tercer lloc, hom suposa que la obra té un tema o un assumpte, que deriva directament o indirecta de coses existents; versa sobre o significa o reflecteix alguna cosa que existeix o que té relació amb un estat de coses objectiu. Aquest tercer element, sigui que s’aguanti, sigui que consisteixi en persones i accions, en idees i sentiments, en coses materials i esdeveniments, o en essències suprasensibles, ha estat designat freqüentment per aqueixa expressió equívoca emprada per a tot —la naturalesa —; el lector permetrà que empri com a recanvi un terme més neutre i comprensiu, l’univers. Com a element final tenim el públic: els oïdors, espectadors o lectors a qui es dirigeix l’obra, o l’atenció dels quals, d’una o altra manera, espera captar.

Damunt d’aquesta bastida d’artista, obra, univers i públic, exposaré les diverses teories per a fer-ne després la comparació. Per a destacar l’artificialitat d’aquest dispositiu conceptual, i a la vegada facilitar la visualització de les anàlisis, disposarem les quatre coordenades en un esquema triangular on l’obra d’art, la cosa que ha de ser explicada, rau en el centre.

Tot i que qualsevol teoria raonable considera els quatre elements, gairebé totes elles s’orienten de manera perceptible cap a un de sol. És a dir, un crític tendeix a derivar d’un d’aquests elements les categories principals que li permeten definir, classificar i analitzar una obra d’art, així com els criteris bàsics conforme als qual jutja el seu valor. L’aplicació d’aquest esquema analític, per tant, endreçarà els intents d’explicar la naturalesa i el valor d’una obra d’art en quatre grans grups. Tres grups explicaran l’obra d’art vinculant-la principalment amb una altra cosa: l’univers, el públic o l’artista. El quart grup explicarà l’obra considerant-la aïlladament, com un tot autònom, el significat i valor del  qual es determinaran sense atendre a cap referència externa.

Richard Peet: Bogeria i civilització

De manera que les inversions temporals en el mercat de valors (la borsa) propicien un benefici ràpid, que després es ven i permet competir amb altres fons d’inversió lliure molt més especulatius i molt poc regulats, amb companyies de valors privades, amb paquets d’hipoteques d’alt risc, futurs, derivats, operadors de divises, etc. En el context de la globalització, dels “mercats emergents” i dels mercats d’inversions exòtiques, s’espera que els fons d’inversió donin un retorn d’un mínim del 20% anual, doblant la riquesa de les elits cada quatre o cinc anys. Vivim per tant en societats en les què la dinàmica de la fracció dominant del capital és aconseguir, per qualsevol mitjà, més diner per aquells que ja en tenen massa. Aquesta persecució temerària de diner per tenir més diner és bogeria financera, social. Solament pot acabar en un desastre.

Perquè el preu dels beneficis alts és... el risc etern. Qualsevol fons d’inversió que no genera retorns alts i, per tant, que no pren riscos extrems, pateix una desinversió en els mercats altament competitius, en els què tocant solament una tecla el diner canvia de mans. Existeix per tant una compulsió per a prendre riscos més i més temeraris, en recerca de retorns alts que temporalment atreguin inversions.

L’especulació, el risc i la por són estructuralment endèmics del capitalisme financer. La pròpia por es converteix en font de més especulació —comprant or o futurs, per exemple. L’especulació i el joc s’estenen des de Wall Street a tots els sectors de la societat: el preu de la vivenda, les loteries de l’estat, casinos, bingos, juguesques, cartes de Pokemon; tot el món juga, fins i tot els nens. El propi entrellaçat de les especulacions impedeix tractar-les i amplia l’abast dels seus efectes. De manera que la crisi financera de 2007-2008 té els moments següents: vivendes amb molt sobrepreu, especialment a prop dels centres financers en auge; competència entre institucions financeres per oferir crèdit fàcil a tothom; empaquetat d’hipoteques domèstiques en paper negociable; nivells molt alts de compres apalancades; i ús d’actius el valor dels quals pot desaparèixer en l’instant de convertir-los en títols d’altres inversions encara més arriscades. No es tracta pas que la crisi s’estengui d’un sector a un altre. És que la crisi en un sector (com la fi inevitable de la bombolla immobiliària) té efectes exponencials en els altres (bancs d’inversió desplaçats a especulacions d’alt risc), fins al punt que les pèrdues s’acumulen més enllà del poder de rescat dels estats i de les institucions financeres. D’aquí s’esdevé la tendència cap a la catàstrofe.

Erwin Schrödinger: La ment i la matèria

Encara que el material del qual està construïda la nostra representació del món provingui exclusivament dels òrgans dels sentits en tant que òrgans de la ment, de manera que la representació del món de cada persona és i sempre serà una estructura de la seva ment, i que no es pugi provar que tingui cap altra existència, la ment conscient mateixa roman, tanmateix, estranya a aquesta estructura; no hi té espai vital, no es pot localitzar en cap punt de l’espai. Generalment, no ens adonem d’aquest fet perquè ens hem acostumat de ple a pensar que la personalitat d’un ésser humà, o, quant a això, també la d’un animal, està situada a l’interior del seu cos. El fet d’assabentar-nos que en realitat no l’hi podem trobar és tan sorprenent que topa amb dubtes i vacil·lacions; estem molt poc disposats a admetre-ho. Ens hem avesat a situar la personalitat conscient en el cap d’una persona —podríem dir dos o tres centímetres darrera del punt mig entre els ulls. Des d’aquí, i segons el cas, ens proporciona esguards comprensius, afectuosos o tendres; o recelosos o enutjats. Em pregunto si mai s’ha observat que l’ull és l’únic òrgan dels sentit, el caràcter purament receptiu del qual no hem reeixit a admetre en el pensament planer. Invertint l’actual estat de coses, ens decantem molt més a creure en “raigs de visió” que ixen de l’ull, que en “raigs de llum” que es projecten en l’ull des de fora. Ben sovint trobem aquest “raig de visió” representat en un dibuix d’un còmic, o fins en historietes esquemàtiques més antigues, que pretenen d’il·lustrar un instrument o una llei òptica; una línia de punts que emergeix de l’ull i que apunta l’objecte, amb la direcció indicada amb la punta d’una fletxa a l’extrem. Benvolgut lector, o millor encara, benvolguda lectora, recordeu els ulls resplendents i joiosos amb què us mira somrient el vostre fill quan li porteu una joguina nova, i aleshores permeteu que el físic us digui que en realitat, res no emergeix d’aquests ulls; en realitat llur única funció objectivament perceptible és la de ser colpits constantment pels quanta de llum i la de rebre’ls. En realitat. Una estranya realitat! Sembla mancar-hi alguna cosa.

Josep Peñuelas: Introducció a l'ecologia

L’abundància relativa dels distints elements en el cosmos és força diferent de la què observem en els éssers vius. Si cremem qualsevol mostra viva —una fulla, un pollastre, bacteris— es produeixen unes cendres molt semblants entre sí, però bastant diferents de la composició de l’escorça terrestre o d’una flamarada del Sol.

La major part dels elements són assimilats en dissolució, tot i que en els organismes terrestres tant el carboni com l’oxigen entren a través de l’aire. Els elements processats en grans quantitats són vuit: el carboni, l’oxigen, el nitrogen, el fòsfor, el sofre, el calci, el sodi i el potassi. Com és lògic, els seus cicles són els més estudiats pels ecòlegs.

Aquests elements se solen anomenar de manera més o menys precisa nutrients, i, a diferència de l’energia, es mantenen dins els ecosistemes, reciclant-se contínuament entre els organismes vius i el món inanimat, al compàs de com són assimilats i excretats. Cada element segueix el seu propi cicle, però tots són moguts per l’energia solar. En la major part de les comunitats, els intercanvis de nutrients entre els éssers vius i el medi estan equilibrats. De vegades però això no passa, com quan es forma carbó, o quan el conreu intensiu per part de l’home o l’erosió s’emporten els nutrients del sòl.

L'escala de l'univers

En la mort d'Eric J. Hobsbawm, historiador

En tots nosaltres existeix una zona d’ombra entre la història i la memòria; entre el passat com a registre generalitzat, susceptible d’un examen relativament desapassionat, i el passat com una part recordada o com a rerefons de la nostra pròpia vida. Per a cada ésser humà, aquesta zona d’ombra s’estén des del moment que comencen els records o tradicions familiars vius —per exemple, des de la primera fotografia familiar que el membre de més edat pot identificar o explicar— fins que la infantesa acaba, quan els destins públic i privat es tornen inseparables i es determinen mútuament. L’amplada de l’ombra pot variar, també la seva foscor i vaguetat; però sempre existeix aquesta mena de terra de ningú en el temps. Per als historiadors, i per a qualsevol persona, sempre és la part de la història més difícil de comprendre.

J. M. Coetzee: L'edat de ferro

Em vaig embolcallar millor amb l'edredó i em vaig estirar. A través dels ossos podia sentir la fressa del trànsit sobre el pas elevat. Tenia les pastilles a casa, la casa en mans d'altri. ¿Podia sobreviure sense les pastilles? No. ¿Però volia sobreviure? Començava a sentir la pau indiferent d'un animal vell que, en copsar que arriba el seu moment, s'arrauleix, fred i peresós, al forat sota terra on tot es reduirà al lent bategar d'un cor. Darrere una columna de ciment, en un lloc on feia trenta anys que no tocava el sol, em vaig arraulir sobre el meu costat bo, escoltant el batec del dolor, que equivalia exactament al batec del meu pols.
Em devia adormir. Devia passar el temps. Quan vaig obrir els ulls, hi havia un nen agenollat al meu costat, palpant dins els plecs de l'edredó. La seva mà reptava pel meu cos."No hi ha res per a tu", vaig mirar de dir, però em ballaven les dents. Tenia deu anys com a màxim, amb el cap afaitat, descalç i una mirada dura. Darrere d'ell, dos companys, més petits i tot. Em vaig treure les dents.
- Deixa'm sola -vaig dir-. Estic malalta, t'ho encomanaré.
Lentament, es van retirar i, com corbs, es van quedar esperant.
Jo havia de buidar la bufeta. Vaig cedir i vaig orinar allà on jeia. "Gràcies a Déu pel fred", vaig pensar, "gràcies per la insensibilitat: tot apunta cap a un naixement fàcil."
Els nois es van tornar a acostar. Esperava la tafaneria de les seves mans, m'era igual. El brogit de les rodes m'estabornia; com un cuc en un rusc, em sentia englotida pel brunzit del món en moviment. L'aire dens de soroll. Milers d'ales passant i tornant a passar sense tocar. ¿Com és que hi havia espai per a tots? ¿Com és que al cel hi havia lloc per a les ànimes de tots els traspassats? Perquè, segons diu Marc Aureli, es fusionen els uns amb els altres: es cremen i es fusionen i així tornen al gran cicle.
Mort després de la mort. Cendra d'abella.

Rafael Argullol: Visió des del fons del mar

El secret ens fa por i ens atrau perquè molt aviat esbrinem que ens constitueix del tot i, tanmateix, que li pertanyem. Què revelem als altres? Poca cosa, molt poca cosa. Alguns gestos, algunes paraules. La resta ens la quedem: sentiments que no es poden expressar, emocions que no es poden transmetre, pensaments inconfessables. Quan la vida acabi, tot just haurem esquinçat el vel que cobreix la nuesa del nostre secret i amb ell, rodolant, girarem la cantonada més enigmàtica.

Francisco Fernández-Buey: Utopies i il·lusions naturals

La imaginació utòpica ha estat, és i serà l’estímul positiu de qualsevol pensament político-moral, com la veracitat i la bondat són i seran la punta de la lluita en favor de l’emancipació humana, malgrat que, com sabem, l’individu veraç o bondadós hagi caigut de morros moltes vegades davant la realitat existent.

L’utòpic, com el veraç i el bondadós, assenyala sempre als altres amb el seu comportament la direcció en què convé que ens moguem. De vegades passà que l’utòpic, com el veraç i el bondadós, s’equivoquen de mig a mig en el seu estar en el món, en aquest món; però fins i tot quan s’equivoca sobre el present, l’utòpic, com el bondadós i el veraç, obliga els qui el miren a girar la vista, no sobre el seu rostre (perquè l’utòpic no sol ser ni narcisista ni autista) sinó en la direcció més convenient a la majoria. No dic més convenient per a tots perquè això, en el món social dividit en classes, ha de ser considerat un impossible ontològic.

William Faulkner: Carta a l'Acadèmia Nord-americana de les Arts i de les Lletres

Em sembla impossible avaluar l'obra d'un home. Cap de les meves obres m'ha deixat satisfet, i cada cop que n'escrivia la darrera paraula, pensava que si pogués tornar-hi ho faria millor, fins i tot bé. Però estava massa enfeinat: sempre tenia un altre projecte al meu cap. Em deia a mi mateix, potser ets massa jove, o estàs massa ocupat per a decidir; quan arribi als cinquanta, llavors podré resoldre sobre la qualitat de l'obra. Fins que un dia vaig fer-ne cinquanta, vaig mirar enrere i vaig concloure que tot estava més o menys bé; i en aquell instant vaig adonar-me de què precisament això era el pitjor, doncs significava que em trobava més a prop de la nit, de la foscor i del somni, del moment en què deixaria de banda tot allò que tant treball i tanta angoixa m'havien donat, i que ja no em preocuparia més.

Elias Canetti: La província de l'home

Un ha de desplegar la seva moral en una vida arriscada i no pot espantar-se de cap conseqüència si és l’única que és realment justa. Un pot arribar a una conclusió i a una decisió que en la llengua habitual dels altres poden sonar terribles, però que per a un mateix són les correctes. No té sentit viure segons la vida i les experiències d’altres persones que un no ha conegut i que han viscut en una altra època, en altres circumstàncies, amb unes relacions estructurals diferents. Cal tenir una consciència rica i receptiva, per arribar a aconseguir una moral pròpia. Un ha de tenir grans projectes i no abandonar-los; ha de creure que estima molt tota la gent i que sempre l’estimarà: si no, aquesta moral privada s’adreça contra els altres i no és res més que un pretext per al pur benefici propi.

Ralph McTell: I've thought about it

I’ve thought about it, I really have tried, He pensat en això, de debò ho he intentat,

And the answer quite simply is that they tell lies, I la senzilla resposta és que menteixen,

And they’ve got the power, and what they decide I que tenen el poder, i decideixen

And it’s your life and my life and everybody’s life beside. La teva vida i la meva, i la de tots.

And I’ve thought about it, till my brain says “No more”. I he pensat, fins que el meu cervell ha dit “Prou”.

I’ve justified their actions and I’ve criticized their wars, He justificat els seus actes i he criticat les seves guerres,

And I’ve watched them balance on the edge of the line. Els he vist fent equilibris damunt del cingle.

And it’s your life and my life, and none of our lives are safe. I és la teva vida i la meva, cap de les nostres vides se’n salva. 

Gone like a thu, thousands have died.

Milers han mort, desapareguts en el joc.

While farmers burn crops, just to keep prices high,

Mentre els grangers cremen collites, només per mantenir els preus alts,

And from that kind of logic there’s no place to hide.

I d’aquesta mena de lògica no ens podem amagar.

It could be your life or my life, or anybody’s life next time.

Podria ser la teva vida o la meva, o la de qualsevol la propera vegada.

In the sword of justice, they can find an excuse,

Poden trobar una excusa en l’espasa de la justícia,  

But her scales have gone rusty from not being used,

Però la balança s’ha rovellat de no emprar-la mai,

And no blindfold can hide the tears in her eyes.

I cap bena no pot amagar les llàgrimes als seus ulls.

Because it’s your life and my life, and everybody’s life in sight.

Perquè és la teva vida i la meva, i la vida de qualsevol.

And if Jesus came back, sweet as he can,

I si Jesús tornés, dolç com era,

They’d make sure that he met the very same end.

S’assegurarien que tingués la mateixa fi.

Though their names have been changed, they survive to this day.

Encara que els noms han canviat, perduren fins avui.

They’ll take your life and my life, and anybody’s life in their way.

Ens prendran la teva vida i la meva, i la de qualsevol que trobin pel camí.

And I get my tax paid, but that’s not really true.

Jo ja he pagat el meu preu, però no és del tot cert,

If you take it away, I feel the same as you.

Si ho deixes de banda, sento el mateix que tu.

And this song may not change things, but may help you decide,

I potser aquesta cançó no canvia les coses, però potser t’ajuda a decidir

To take your life or my life, or anybody’s life at all.

La teva vida o la meva, o la vida de qualsevol.
They talk a revolution,

Parlen de revolució,

They talk about it, they talk about...

Parlen, parlen...

Josep Fontana: Pel bé de l'imperi

La “jerarquia global establerta” va guanyar la seva guerra contra el comunisme i és a punt de completar, de manera molt menys brillant, la “guerra contra el terror”. ¿Com pot però fer la guerra als aixecats davant la “injustícia social” i la “manca de dignitat política”? [...]

Aquest cop, el despertar de la protesta popular sembla molt diferent al d’altres vegades, i serà més difícil d’aturar. No es tracta d’una repetició de les revoltes de 1968, que van mobilitzar uns joves que volien un món millor i més just, però a qui el sistema, un cop derrotats, va poder recuperar sense massa dificultats. Els joves tornen a ser la part fonamental d’aquests nous exèrcits de protesta, però el seu objectiu és ara molt més directe i personal: en un món cada cop més desigual, dominat per l’atur i la pobresa, demanen el dret a un treball digne i a una vida justa, tal i com es va prometre als seus avis quan foren induïts a combatre en la guerra freda, no pas per la democràcia, sinó per assegurar el triomf de la “jerarquia global establerta”.

Cal afegir a més que, a diferència del què succeí el 1968, el sistema és ara incapaç d’integrar els joves tot oferint-los unes compensacions adequades. Com els treballador de 1848, els joves d’aquesta nova revolta tenen molt poc a perdre i un món per guanyar. El futur és a la seves mans.

Tony Judt: Postguerra. Una història d'Europa des de 1945

La il·lusió de viure en un món postnacional o postestatal es basa en què atenem massa als processos econòmics “globalitzats”... i en què pressuposem que en tots els altres àmbits de la vida humana estan succeint també processos transnacionals. És cert que Europa, vista únicament sota el prisma de la producció i de l’intercanvi, s’ha convertit en un quadre transnacional perfecte. Però si observem Europa com a dipositària de poder, de legitimitat política o d’afinitats culturals, segueix sent allò que és des de fa temps: un conjunt d’entitats diferents. El nacionalisme ha tingut alts i baixos, però segueix havent-hi nacions i Estats.

I no és sorprenent, si considerem com s’enfrontaren els europeus durant la primera meitat del segle XX. És veritat però que no era gens fàcil de predir entre les runes de 1945. De fet, podem pensar que el ressorgiment del naufragi dels anys trenta dels malmenats pobles europeus, dels seus trets culturals i de les seves institucions nacionals, és un triomf més gran que l’èxit col·lectiu de forjar una unió transnacional que, sigui dit, figurava en diversos programes europeus des de bastant abans de la Segona Guerra Mundial i que, en qualsevol cas, facilità la devastació causada. Tot i això, la resurrecció d’Alemanya, Polònia o França, per no mencionar la d’Hongria o Lituània, era una cosa que semblava totalment improbable.

Encara és podia predir menys —i de fet era força inimaginable unes poques dècades abans— que, a començaments del segle XXI, Europa sorgís com a model de virtuts internacionals: una comunitat de valors i un sistema de relaciones interestatals erigides, tant pers europeus com per no europeus, com a exemples que tots volien emular. En part, això era conseqüència de la desil·lusió creixent davant  l’alternativa nord-americana; però la reputació era ben merescuda, i representava una oportunitat sense precedents. Nogensmenys, el fet que la nova imatge d’Europa, brunyida després d’una bona frega que l’havia netejat de pecats i vicissituds passades, pugui sobreviure als desafiaments del segle entrant, depèn molt de quina sigui la resposta dels europeus als no europeus que viuen en ella i a l’altre costat de les seves fronteres. En els esverats primers anys del segle XXI la qüestió segueix oberta.

Manuel Cruz: Les males passades del passat

Sota quina figura hem de pensar, doncs, l’esdevenidor? En cap cas sota la figura del creixement, del desenvolupament, del progrés ni de cap altre de semblant. Tal vegada hauríem de dir que allò que la història va adquirint, en el seu tumultuós estimbar-se pel torrent del temps vers la seva desembocadura, és una desordenada i creixent complexitat. O, millor encara, que la història es va amuntegant, expressió que no pretén ocultar la seva filiació benjaminiana, sinó introduir en la coneguda figura un matís important. L’àngel de la història ja no necessita girar la vista enrere: davant dels seus propis ulls s’aixeca, incontenible, l’edifici en runes del què abans fugia. El futur, aquest territori imaginari en el que habiten els projectes, les intencions o els somnis de la humanitat, no ha desaparegut únicament perquè les fantasies més grans d’emancipació, mai no concebudes abans, hagin estat derrotades. Ha desaparegut perquè, en el món de les nostres representacions, ha deixat de ser necessari. En el fons, el futur com a lloc de residència de la utopia era, en bona mida, la projecció en l’immanent del somni ancestral de la vida ultramundana. Ha caducat la il·lusió de posteritat: ha començat a obrir-se pas, descarada i insolent, la il·lusió d’immortalitat. De moment, és veritat, hem d’acontentar-nos amb esgarrapar-li temps a la mort —alguns fins i tot s’estiren la seva pròpia pell, com si poguessin d’aquesta manera estirar la vida—, però el destí està escrit. I al seu text podem llegir tant allò que ens espera com el signe, profund, d’allò que fou. Corríem, sense saber-ho, darrere d’això. La idea de progrés era indissociable de la idea de mort: tal vegada la millor forma que vam ser capaços d’inventar per a fer suportable una companyia tan aclaparadora, una imminència tan odiosa.

Jordi Matas: La força de l'independentisme nou

La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) assenyala un increment clar del nombre de catalans partidaris de la independència de Catalunya. En concret, quan es pregunta si Catalunya hauria de ser una regió d’Espanya, una comunitat autònoma, un Estat d’una Espanya federal o un Estat independent, aquesta darrera resposta no tan sols és la que més ha crescut els darrers cinc anys, sinó que en aquest temps s’ha multiplicat per dos (del 17% de 2007 a l’actual 34%), i ha passat de ser la tercera a la primera opció. En canvi, l’aposta per continuar com a comunitat autònoma ha baixat més de 10 punts (dels 37% fins al 25%) i l’opció federalista es manté estable al voltant del 30%. [...]

El nombre de partits polítics independentistes també ha augmentat des de les darreres eleccions autonòmiques. Però hi ha una dada rellevant que curiosament passa desapercebuda: l’independentisme català és majoritàriament d’esquerres. L’enquesta recent del CEO indica que són d’esquerres més del 70% dels ciutadans que afirmen que Catalunya hauria de ser independent i dels què asseguren que votarien a favor de la independència en un referèndum. [...]

Aquestes dades haurien de fer reflexionar tot l’espectre polític. [...] l’esquerra de tradició federalista hauria d’abandonar la seva percepció de l’independentisme com una opció d’antuvi visceral i frívola,  hauria de reconèixer que l’independentisme nou aporta un inventari d’arguments polítics de gran abast, i hauria de començar a estudiar com fer compatible els valors del federalisme amb el reconeixement del dret a decidir i amb l’avanç de l’indepentisme ciutadà.

Paolo Conte: Diavolo rosso

L'homenatge de Paolo Conte al ciclista Giovanni Gerbi, anomenat diavolo rosso, nascut com ell al poble d'Asti, al Piamont. 


Quelle bambine bionde, Aquestes noies rosses,
Con quegli anellini alle orecchie, amb aquelles arrecades a les orelles,
Tutte spose che partoriranno totes dones que han parit
Uomini grossi come alberi; homes grans com arbres;
Che quando cercherai di conviencerli que quan proven de convéncer-los
Allora lo vedi che, sono proprio di legno veuen que són tossuts com la llenya.


Diavolo rosso, dimentica la strada Diable roig, oblida la carretera
Vieni qui con noi a bere un aranciata; i vine amb nosaltres a veure taronjada;
Controluce tutto il tempo se ne va a contrallum el temps s'esvaeix.


Guarda le notti pi alte Mira el cel nocturn
Di questo nord-ovest bardato si stelle, guarnit d'estels cap al nord-est,
E le piste dei carri gelate i la linea del carro glaçada
Come gli sguardi dei francesi com l'esguard dels francesos.


Un valzer di vento e di paglia, Un vals de vent i de palla,
La morte contadine la mort camperola
Che risale le risaie, que ressalta en l'arrossar,
E fa il verso delle rane, i canta com les granotes,
E puntuale arriva sulle aie bianche, i arriba puntual a l'era blanca,
Come le falciatrici di raccolto. com els segadors a la recollida.


Voci dal sole altre voci Sense altre veu que la del sol
Da questa campagna altri abissi di luci en aquesta campanya plena de llum
E di terra, e di anima niente i de terra, sense cap ànima
Pi che il cavallo e il chinino, llevat el cavall i la quinina,
E voci e bisbigli d’albergo, i veus i remors de fonda,
Amanti di pianura, amants de la plana,
Regine di corriere e paracarri, rei de les curses i dels parafangs,
La loro, la loro discrezione antica, de la seva discreció antiga,
E acqua e miele. i aigua i mel.


Girano le lucciole Surten les llumenetes
Nei cerchi della notte, quan s'apropa la nit,
Questo buio sa di fieno e di lontano en aquest foscor de fenc i llunyania
e la canzone forse sa di ratafia i la cançó potser te gust de ratafia.

Arvo Pärt: Cantus in memoriam Benjamin Britten

Michael Foucault: Les paraules i les coses

Ara bé, exactament davant dels espectadors —de nosaltres mateixos—en el mur que constitueix el fons de l’estança, l’autor ha representat un seguit de quadres; i heus aquí que entre totes les teles penjades n’hi ha una que brilla amb una resplendor singular. El seu marc és més gran, més obscur que el dels altres; emperò, una fina línia blanca el doblega cap endins, difonent sobre tota la seva superfície una claredat difícil de determinar, doncs no ve d’enlloc, sinó d’un espai que semblaria interior. En aquesta claredat estranya hi apareixen dues siluetes, i al seu damunt, un xic darrere, una pesada cortina púrpura. La resta de quadres solament deixen veure algunes taques més pàl·lides, en el límit d’una foscor mancada de profunditat. Aquell quadre, en canvi, s’obre a un espai en retrocés on s’esglaonen formes recognoscibles dins d’una claror que solament a elles pertany. Entre tots aquests elements destinats a oferir representacions, però que les impugnen, les furten, les esquiven, sigui per la seva posició sigui per la seva distància, solament aquell quadre apareix amb tota l’honradesa i deixa veure allò que vol mostrar. Malgrat el seu allunyament, malgrat l’ombra que l’envolta. Però és que no es tracta d’un quadre: és un mirall.

Evolució del deute d'Espanya 1980-2011

 Font: Haver Analytics; McKinsey Global Institute

Benach, Muntaner, Tarafa & Valverde: La sanitat és en venda

El neoliberalisme representa un obstacle per al dret a la sanitat i a la salut per dues raons principals. D’una banda, perquè desmantella l’estat del benestar, redueix la despesa pública social, erosiona les polítiques socials redistributives i augmenta les desigualtats socials i de salut. De l’altra, perquè afavoreix la privatització dels sistemes sanitaris públics. La privatització i la mercantilització de la salut amenacen de soscavar l’accés a l’assistència sanitària i comprometen també el principi essencial d’equitat en salut. L’ideari neoliberal es mou al voltant de tres eixos: assenyalar que “el mercat” és el mecanisme més eficient d’assignació de recursos en tots els ordres de la societat; afeblir i desprestigiar com més millor els serveis sanitaris públics, esmentant que és burocràtic, corrupte i poc eficaç; i obrir tota mena d’espais als serveis privats, ampliant com més millor les oportunitats de lucre privat i convertint en negoci tot allò que la gent pugui pagar (o se la convenci que ha de pagar de totes totes).

Els polítics i les elits neoliberals no tenen cap intenció de ser més equitatius, justos i democràtics. Ni ens regalaran la sanitat pública ni ens regalaran la salut, haurem de reconquerir-les i millorar-les. La identitat i l'organització col·lectives s’han de construir. Per a això, les organitzacions comunitàries i els moviments populars necessiten aconseguir i mantenir un estat d’intel·ligent i perpètua rebeldia i lluita que forci a canviar la situació actual. Ho important és reflexionar, participar, formar part dels moviments populars que defensen la nostra sanitat, encara que de vegades sigui difícil triguem trobar la unitat, les estratègies i les accions més adequades. Ells són pocs, nosaltres molts més. La ciutadania té força perquè som la majoria.

Fer, no només dir. En no creure’ns les mentides dels que venen la nostra salut, en creure que és el nostre deure i la nostra responsabilitat protegir aquest bé comú per a les futures generacions, podem començar a pensar en el llarg termini. L’Estat neoliberal abandona "el públic", ven la sanitat pública i la nostra salut. Reprendre el que és nostre. En prendre consciència col·lectiva de la nostra salut i del nostre sistema sanitari, organitzant-nos, guanyant poder i lluitant, passem del jo al nosaltres i donem un sentit nou a la vida quotidiana per prendre la salut a les nostres mans.

Lynn Margulis i Dorion Sagan: Què és la vida?

La vida és un nou fruit estrany d’individus desenvolupats per simbiosi. Tot nedant, unint-se, barallant-se i dominant, els bacteris, que durant el Proterozoic vivien en associacions molt tancades, van donar lloc a milers de quimeres, a mescles d’éssers dels quals nosaltres representem tan sols un petit exemple d’una nombrosa descendència. Amb la unió dels seus cossos, éssers diferents van inventar la sexualitat meiòtica, la mort programada i la complexa multicel·lularitat.

La vida és la prolongació dels éssers individuals en la generació següent, en les noves espècies. És la ingenuïtat de practicar al màxim la contingència —per exemple, formar animals sense un intent barroer de canibalisme. La vida és més gran que la cèl·lula, que l’organisme. La vida inclou la biosfera, l’entorn de la superfície del planeta com un tot —des de la formació dels núvols damunt del mar fins al control de la química de l’oceà mitjançant els protoctists i els seus progenitors.

Eric J. Hobsbawm: Revolucionaris

Per quina raó els homes i les dones esdevenen revolucionaris? En primer lloc i sobretot, perquè creuen que allò que desitgen de la vida no ho poden aconseguir sense un canvi fonamental en la societat. Existeix, no cal dir-ho, aquell substrat d'idealisme o, si ho preferim, d'utopia, que forma part de qualsevol persona i que es pot convertir en dominant pels individus, pensem en l’adolescència o en l’amor romàntic, i per les col·lectivitats, pensem en els grans moments històrics de l’alliberament o de la revolució. [...] Però la major part de la gent durant gairebé tota la seva vida adulta, i la major part dels grups socials durant gairebé tota la seva història, viuen en un nivell d’expectatives molt menys exaltades.

[...] allò que empeny la gent vers un paper revolucionari conscient no són els objectius ambiciosos, sinó el fracàs aparent de totes les vies alternatives per assolir-los, el fet de què es tanquin totes les portes que hi condueixen. Si ens deixen fora de casa nostra amb la porta tancada, cerquem les maneres d’entrar-hi, malgrat que algunes suposin una espera impacient. Solament quan cap d’elles és possible, pensem en esbotzar la porta. Val a dir però, que fins i tot en aquest cas no ens decidirem a fer-ho si no tenim la sensació que la porta cedirà. El convertir-se en revolucionari implica no solament un sentiment de desesperació, sinó també d’esperança. Això explica la típica alternança de passivitat i d’activisme d’algunes classes i d’alguns pobles oprimits.

Ashley Kahn: Impulse! El segell que Coltrane construí

Taronja i negre. Foc i vori. Fúria i orgull.

Entre 1961 i 1976, Impulse Records va exhibir els seus colors corporatius i posa ben alt el seu signe d'exclamació. Les fundes de colors brillants dels seus discos es desplegaven de bat a bat, captant a diverses generacions d'oïdors vers un univers excitant i variat de música improvisada. El so dels microsolcs es crispava amb l'esperit dels seixanta, i es movia al ritme dels experiments musicals i l'excitació política d'aquells dies. Per a molts dels qui visqueren l'època, el segell formà part d'aquesta velocitat, avançà al ritme i fins tot va predir els sons i la política que havien de venir.

Ray Bradbury: Fahrenheit 451

S’aixecà i respirà, i com més respirava, endins, més l’omplien tots els detalls d’aquella terra. No era buit. Aquí hi havia més del necessari per omplir-lo. Sempre n’hi hauria més del necessari.

Avançà entrebancant-se, per aquella marea de fulles, poc fonda.

I enmig de l’estranyesa, alguna cosa familiar.

El seu peu topà amb una cosa que va fer un so metàl·lic apagat.

Mogué la mà pel terra, un metre cap aquí i un metre cap allà.

La via del tren.

La via que sortia de la ciutat i que s’estava rovellant per tot el país, a través d’arbredes i boscos, abandonada, al costat del riu.

Aquest era el camí cap allà on anés. Havia trobat l’única cosa familiar, l’únic encanteri que de tant en tant podia tenir la necessitat de tocar, de sentir sota els peus, mentre s’endinsava entre els esbarzers i els llacs d’olors i sensació i tacte, enmig dels mormols i de la caiguda de les fulles.

Caminà per la via.

I se sorprengué ell mateix de fins a quin punt estava segur d’un únic fet que no podia provar.

Una vegada, feia molt de temps, la Clarisse havia caminat per allà mateix per on ell ara caminava.

Orhan Pamuk: La nova vida

Ens ha passat a tots. Un bon dia, un dia qualsevol, mentre creiem que avancem per la nostra vida al mateix pas rutinari de sempre, amb el cap ple de notícies dels diaris, de sorolls de cotxes, de paraules melancòliques, amb les butxaques plenes de velles entrades de cinema i miques de tabac, de sobte ens adonem que en realitat som en una altra banda des de fa anys i panys i que ja no som allà on ens han portat els nostres passos. Sí, ja feia molt de temps que jo no era allà, havia desaparegut dins una claror terriblement pàl·lida, em trobava a l’altre costat del vidre glaçat. En moments així, si vols tornar a tocar de peus a terra, si vols tornar a un univers —tant és quin—, ha d’abraçar una noia, has de guanyar-te el seu amor. Amb quina rapidesa el meu cor, que no parava de bategar com un boig, havia après aquelles teories pretensioses! Estava enamorat, havia de lliurar-me als moviments desordenats del meu cor... Vaig consultar el meu rellotge. Em quedaven vuit minuts.

Vaig errar com un fantasma pels passadissos de sostre alt, estranyament conscient del meu cos, de la meva vida, de la meva cara, de la meva història. ¿Podia ser que la trobés enmig d’aquella munió de gent? ¿Què li diria, si la trobava? ¿Quina cara feia?: no ho sabia pas.

Paul Krugman: Acabeu ja amb aquesta crisi!

Per tant, fora millor trobar una manera de salvar l’euro. Com es pot aconseguir?

En primer lloc, i és el més urgent, cal que Europa posi fre als atacs de pànic. Ha d’haver-hi garanties de liquiditat adequada —garanties de què els governs no es quedaran sense diner com a conseqüència del pànic en el mercat—, comparables a les que existeixen en la pràctica per als governs que assumeixen préstecs en la seva pròpia moneda. La forma més clara seria que el Banc Central Europeu estigués preparat per a comprar bons governamentals dels països de l’euro.

En segon lloc, els països on cal ajustar els costos i els preus —els països europeus que han vingut generant grans dèficit, però que no han de seguir fent-ho— necessiten vies realistes de retorn a la competitivitat. A curt termini, els països amb excedent han de ser la font d’una gran demanda d’exportacions. I si aquest camí no comporta una deflació caríssima en els països deficitaris, implicarà amb el temps una inflació moderada, però significativa, en els països excedentaris, i una taxa d’inflació més petita però encara important —diguem d’un 3 a un 4 per 100— per a la zona euro en conjunt. Tot això exigeix un política monetària molt expansiva per part del Banc Central Europeu, a més d’un estímul fiscal a Alemanya i a uns pocs països més petits.

Finalment, encara que les qüestions fiscals no són al rovell de l’ou del problema, en el punt actual els països deficitaris tenen problemes de dèficit i endeutament, i hauran de posar en pràctica mesures de molta austeritat fiscal, durant un temps, per endreçar els seus sistemes fiscals.

Max Horkheimer: Hora foscant

El refús a fer servir la violència és més pur que no l’intent de suprimir la violència mitjançant la violència. El pacifista es troba més segur de si mateix i quan ha de sofrir la violència, que ell ha avorrit, aquesta no el refusarà. La seva vida és més harmònica que no la del revolucionari i pot esdevenir-se que en certes dissortades situacions aparegui davant aquest com una llum a l’infern. Quin moment: l’home violent jau a terra impotent i vençut pel seu enemic, esdevingut igual com aquells que atacava objecte digne de llàstima de la violència aliena, i l’àngel, per a qui la violència fou sempre en si mateixa la pitjor cosa, que és en condicions de donar-li ajuda, car el seu principi l’ha salvat! Tanmateix, ¿i si la humanitat s’esfonsés més profundament en la barbàrie si no hi hagués els que sempre han lluitat violentament pel seu alliberament? I si la violència fos una necessitat? ¿I si compréssim la nostra “harmonia” amb la renúncia a ajudar efectivament els altres? Aquest interrogant esquerda la calma.

Mikel Laboa: Antzinako Bihotz : Bernardo Atxaga

Bihotz, buztinezko Bihotz Cor, argilenc cor,

Etxe ttiki bat zara ets com una petita casa,

Ahula, hauskorra, lau gelatako dèbil, fràgil, de quatre habitacions.

 

Lau, lau gelatan Bihotz Les teves quatre habitacions, cor,

Zenbat mamu dauzkazun són plenes de fantasmes

Nola ikaratzen zaren, gauean que t’espanten en la nit.

 

Gau, gau batzutan Bihotz Algunes nit, cor,

Hautsi egiten zara et trenques

Lurrera jausi eltzetxo baten gisan com una guardiola llançada a terra.

 

Bihotz, jausitako Bihotz Cor, cansant cor,

Ari zara intzirika gemegues,

Kexu zara, negar zara, oi Bihotz et queixes i plores, oh cor.

 

Zer, zer diozu Bihotz De què estàs fet, cor,

Ez zaitut konprenitzen que no puc comprendre

Zure hitza arrotza zait, bitxia la teva estranya llengua.

. 

Zeit, Einsamen Helian Temps, heliant solitari,

Abens grauen flammendes Capvespres grisos, flamejants,

Ez zaitut konprenitzen, oi ene Bihotz que no puc comprendre, oh cor meu.

Der Tod ist ein Meister La mort és un mestre,

Und du, zur Linken, du i tu, tu tan sinistre

Ez zaitut konprenitzen, oi ene Bihotz que no puc comprendre, oh cor meu.

 

Der, des menschen Sinn L’esperit dels homes és

Von zweifeln voll ple de dubtes

Ez zaitut konprenitzen, oi ene Bihotz que no puc comprendre, oh cor meu.

 

Bihotz, antzinako Bihotz Cor, arcaic cor,

Ez al zara zaharregi no ets massa vell,

Eta ilun, eta itxu, barregarri obscur, cec, ridícul.

 

Ilun, ez da dena ilun Fosc, no tot és fosc.

Begirazazu leihotik Mira per la finestra,

Ikustazu baso hori,berdatzen contempla el bosc com reverdeja.

 

Berde, zein berde dauden Verds, com són de verds

Basoko garo zuhaitzak els arbres i les falgueres del bosc.

Zein ixil eta lasai, arratsean Què plàcid i tranquil és el capvespre.

 

Arrats, arrats hontan Baso Al capvespre, endinsat en el bosc

Hartzazu ene Bihotza vell cor,

Buztinetik sortua da, zu bezala Va sorgir de l’argila, com tu.