Erwin Schrödinger: La ment i la matèria

Encara que el material del qual està construïda la nostra representació del món provingui exclusivament dels òrgans dels sentits en tant que òrgans de la ment, de manera que la representació del món de cada persona és i sempre serà una estructura de la seva ment, i que no es pugi provar que tingui cap altra existència, la ment conscient mateixa roman, tanmateix, estranya a aquesta estructura; no hi té espai vital, no es pot localitzar en cap punt de l’espai. Generalment, no ens adonem d’aquest fet perquè ens hem acostumat de ple a pensar que la personalitat d’un ésser humà, o, quant a això, també la d’un animal, està situada a l’interior del seu cos. El fet d’assabentar-nos que en realitat no l’hi podem trobar és tan sorprenent que topa amb dubtes i vacil·lacions; estem molt poc disposats a admetre-ho. Ens hem avesat a situar la personalitat conscient en el cap d’una persona —podríem dir dos o tres centímetres darrera del punt mig entre els ulls. Des d’aquí, i segons el cas, ens proporciona esguards comprensius, afectuosos o tendres; o recelosos o enutjats. Em pregunto si mai s’ha observat que l’ull és l’únic òrgan dels sentit, el caràcter purament receptiu del qual no hem reeixit a admetre en el pensament planer. Invertint l’actual estat de coses, ens decantem molt més a creure en “raigs de visió” que ixen de l’ull, que en “raigs de llum” que es projecten en l’ull des de fora. Ben sovint trobem aquest “raig de visió” representat en un dibuix d’un còmic, o fins en historietes esquemàtiques més antigues, que pretenen d’il·lustrar un instrument o una llei òptica; una línia de punts que emergeix de l’ull i que apunta l’objecte, amb la direcció indicada amb la punta d’una fletxa a l’extrem. Benvolgut lector, o millor encara, benvolguda lectora, recordeu els ulls resplendents i joiosos amb què us mira somrient el vostre fill quan li porteu una joguina nova, i aleshores permeteu que el físic us digui que en realitat, res no emergeix d’aquests ulls; en realitat llur única funció objectivament perceptible és la de ser colpits constantment pels quanta de llum i la de rebre’ls. En realitat. Una estranya realitat! Sembla mancar-hi alguna cosa.