Richard Peet: Bogeria i civilització

De manera que les inversions temporals en el mercat de valors (la borsa) propicien un benefici ràpid, que després es ven i permet competir amb altres fons d’inversió lliure molt més especulatius i molt poc regulats, amb companyies de valors privades, amb paquets d’hipoteques d’alt risc, futurs, derivats, operadors de divises, etc. En el context de la globalització, dels “mercats emergents” i dels mercats d’inversions exòtiques, s’espera que els fons d’inversió donin un retorn d’un mínim del 20% anual, doblant la riquesa de les elits cada quatre o cinc anys. Vivim per tant en societats en les què la dinàmica de la fracció dominant del capital és aconseguir, per qualsevol mitjà, més diner per aquells que ja en tenen massa. Aquesta persecució temerària de diner per tenir més diner és bogeria financera, social. Solament pot acabar en un desastre.

Perquè el preu dels beneficis alts és... el risc etern. Qualsevol fons d’inversió que no genera retorns alts i, per tant, que no pren riscos extrems, pateix una desinversió en els mercats altament competitius, en els què tocant solament una tecla el diner canvia de mans. Existeix per tant una compulsió per a prendre riscos més i més temeraris, en recerca de retorns alts que temporalment atreguin inversions.

L’especulació, el risc i la por són estructuralment endèmics del capitalisme financer. La pròpia por es converteix en font de més especulació —comprant or o futurs, per exemple. L’especulació i el joc s’estenen des de Wall Street a tots els sectors de la societat: el preu de la vivenda, les loteries de l’estat, casinos, bingos, juguesques, cartes de Pokemon; tot el món juga, fins i tot els nens. El propi entrellaçat de les especulacions impedeix tractar-les i amplia l’abast dels seus efectes. De manera que la crisi financera de 2007-2008 té els moments següents: vivendes amb molt sobrepreu, especialment a prop dels centres financers en auge; competència entre institucions financeres per oferir crèdit fàcil a tothom; empaquetat d’hipoteques domèstiques en paper negociable; nivells molt alts de compres apalancades; i ús d’actius el valor dels quals pot desaparèixer en l’instant de convertir-los en títols d’altres inversions encara més arriscades. No es tracta pas que la crisi s’estengui d’un sector a un altre. És que la crisi en un sector (com la fi inevitable de la bombolla immobiliària) té efectes exponencials en els altres (bancs d’inversió desplaçats a especulacions d’alt risc), fins al punt que les pèrdues s’acumulen més enllà del poder de rescat dels estats i de les institucions financeres. D’aquí s’esdevé la tendència cap a la catàstrofe.