Avançà entrebancant-se, per
aquella marea de fulles, poc fonda.
I enmig de l’estranyesa, alguna
cosa familiar.
El seu peu topà amb una cosa que
va fer un so metàl·lic apagat.
Mogué la mà pel terra, un metre
cap aquí i un metre cap allà.
La via del tren.
La via que sortia de la ciutat i
que s’estava rovellant per tot el país, a través d’arbredes i boscos,
abandonada, al costat del riu.
Aquest era el camí cap allà on
anés. Havia trobat l’única cosa familiar, l’únic encanteri que de tant en tant
podia tenir la necessitat de tocar, de sentir sota els peus, mentre s’endinsava
entre els esbarzers i els llacs d’olors i sensació i tacte, enmig dels mormols
i de la caiguda de les fulles.
Caminà per la via.
I se sorprengué ell mateix de fins
a quin punt estava segur d’un únic fet que no podia provar.
Una
vegada, feia molt de temps, la Clarisse havia caminat per allà mateix per on
ell ara caminava.