[...] allò que empeny la gent vers un paper revolucionari
conscient no són els objectius ambiciosos, sinó el fracàs aparent de totes les
vies alternatives per assolir-los, el fet de què es tanquin totes les portes
que hi condueixen. Si ens deixen fora de casa nostra amb la porta tancada, cerquem les maneres d’entrar-hi,
malgrat que algunes suposin una espera impacient. Solament quan cap d’elles és possible, pensem en
esbotzar la porta. Val a dir però, que fins i tot en aquest cas no ens
decidirem a fer-ho si no tenim la sensació que la porta cedirà. El convertir-se en revolucionari implica no solament un
sentiment de desesperació, sinó també d’esperança. Això explica la típica
alternança de passivitat i d’activisme d’algunes classes i d’alguns pobles
oprimits.
11/6/12
Eric J. Hobsbawm: Revolucionaris
Per quina raó els homes i les dones esdevenen
revolucionaris? En primer lloc i sobretot, perquè creuen que allò que desitgen
de la vida no ho poden aconseguir sense un canvi fonamental en la societat.
Existeix, no cal dir-ho, aquell substrat d'idealisme o, si ho preferim,
d'utopia, que forma part de qualsevol persona i que es pot convertir en
dominant pels individus, pensem en l’adolescència o en l’amor romàntic, i per
les col·lectivitats, pensem en els grans moments històrics de l’alliberament o
de la revolució. [...] Però la major part de la gent durant gairebé tota la
seva vida adulta, i la major part dels grups socials durant gairebé tota la
seva història, viuen en un nivell d’expectatives molt menys exaltades.
