Eric J. Hobsbawm: Revolucionaris

Per quina raó els homes i les dones esdevenen revolucionaris? En primer lloc i sobretot, perquè creuen que allò que desitgen de la vida no ho poden aconseguir sense un canvi fonamental en la societat. Existeix, no cal dir-ho, aquell substrat d'idealisme o, si ho preferim, d'utopia, que forma part de qualsevol persona i que es pot convertir en dominant pels individus, pensem en l’adolescència o en l’amor romàntic, i per les col·lectivitats, pensem en els grans moments històrics de l’alliberament o de la revolució. [...] Però la major part de la gent durant gairebé tota la seva vida adulta, i la major part dels grups socials durant gairebé tota la seva història, viuen en un nivell d’expectatives molt menys exaltades.

[...] allò que empeny la gent vers un paper revolucionari conscient no són els objectius ambiciosos, sinó el fracàs aparent de totes les vies alternatives per assolir-los, el fet de què es tanquin totes les portes que hi condueixen. Si ens deixen fora de casa nostra amb la porta tancada, cerquem les maneres d’entrar-hi, malgrat que algunes suposin una espera impacient. Solament quan cap d’elles és possible, pensem en esbotzar la porta. Val a dir però, que fins i tot en aquest cas no ens decidirem a fer-ho si no tenim la sensació que la porta cedirà. El convertir-se en revolucionari implica no solament un sentiment de desesperació, sinó també d’esperança. Això explica la típica alternança de passivitat i d’activisme d’algunes classes i d’alguns pobles oprimits.