Michael Foucault: Les paraules i les coses

Ara bé, exactament davant dels espectadors —de nosaltres mateixos—en el mur que constitueix el fons de l’estança, l’autor ha representat un seguit de quadres; i heus aquí que entre totes les teles penjades n’hi ha una que brilla amb una resplendor singular. El seu marc és més gran, més obscur que el dels altres; emperò, una fina línia blanca el doblega cap endins, difonent sobre tota la seva superfície una claredat difícil de determinar, doncs no ve d’enlloc, sinó d’un espai que semblaria interior. En aquesta claredat estranya hi apareixen dues siluetes, i al seu damunt, un xic darrere, una pesada cortina púrpura. La resta de quadres solament deixen veure algunes taques més pàl·lides, en el límit d’una foscor mancada de profunditat. Aquell quadre, en canvi, s’obre a un espai en retrocés on s’esglaonen formes recognoscibles dins d’una claror que solament a elles pertany. Entre tots aquests elements destinats a oferir representacions, però que les impugnen, les furten, les esquiven, sigui per la seva posició sigui per la seva distància, solament aquell quadre apareix amb tota l’honradesa i deixa veure allò que vol mostrar. Malgrat el seu allunyament, malgrat l’ombra que l’envolta. Però és que no es tracta d’un quadre: és un mirall.