Ens ha passat
a tots. Un bon dia, un dia qualsevol, mentre creiem que avancem per la nostra
vida al mateix pas rutinari de sempre, amb el cap ple de notícies dels diaris,
de sorolls de cotxes, de paraules melancòliques, amb les butxaques plenes de
velles entrades de cinema i miques de tabac, de sobte ens adonem que en
realitat som en una altra banda des de fa anys i panys i que ja no som allà on
ens han portat els nostres passos. Sí, ja feia molt de temps que jo no era allà,
havia desaparegut dins una claror terriblement pàl·lida, em trobava a l’altre costat
del vidre glaçat. En moments així, si vols tornar a tocar de peus a terra, si
vols tornar a un univers —tant és quin—, ha d’abraçar una noia, has de guanyar-te
el seu amor. Amb quina rapidesa el meu cor, que no parava de bategar com un boig,
havia après aquelles teories pretensioses! Estava enamorat, havia de lliurar-me
als moviments desordenats del meu cor... Vaig consultar el meu rellotge. Em
quedaven vuit minuts.
Vaig errar com
un fantasma pels passadissos de sostre alt, estranyament conscient del meu cos,
de la meva vida, de la meva cara, de la meva història. ¿Podia ser que la trobés
enmig d’aquella munió de gent? ¿Què li diria, si la trobava? ¿Quina cara feia?:
no ho sabia pas.
