Rumors a la ciutat: “Aquesta nit ha
galopat l’estàtua!”...”I les estrelles estan en contra!”... Però malgrat tots
aquests signes de malastrugança, la ciutat estava asserenada, amb un nou mite
que li espurnejava a les cues dels ulls. Agost a Bombai: un mes de festivitats,
el mes del naixement de Krishna i del dia del Coco; i aquest any —falten
catorze hores, tretze, dotze— hi havia una festa més al calendari, un mite més
per celebrar, perquè una nació que no havia existit mai anteriorment estava a
punt d’assolir la seva llibertat i de catapultar-nos a un món que, si bé tenia
cinc mil anys d’història, si bé havia inventat el joc d’escacs i comerciat amb
l’Imperi Mitjà d’Egipte, era en canvi del tot imaginari; a una terra mítica, un
país que no hauria existit mai si no fos pels esforços d’una fenomenal voluntat
col·lectiva... excepte en un somni que tots ens havíem avingut a somiar; era
una fantasia massiva compartida en diversos graus per bengalins i punjabins,
madrasins i jats, i hauria de menester periòdicament la santificació i
renovació que només proporcionen els rituals de sang. L’Índia, el nou mite...
una ficció col·lectiva on era possible qualsevol cosa, una faula amb que només
rivalitzen les altres dues fantasies prepotents: els diners i Déu.
